Podríem respirar?

És una inter­ro­gació que no demana cap res­posta. En rea­li­tat sabem que no tindrà cap res­posta. Els esde­ve­ni­ments se suc­ce­ei­xen, greus, trists, sovint espan­to­sos, i nosal­tres tenim la impressió de no poder res­pi­rar, de no tenir el temps de refle­xi­o­nar. És veri­tat que els qui tenen la pre­tensió de gover­nar-nos, amb llurs hesi­ta­ci­ons, llurs deci­si­ons con­tra­dictòries, no ens aju­den gaire. I mal­grat ells, mal­grat els pro­ble­mes que sovint, ho repe­teixo, vénen de llurs silen­cis, de llurs hesi­ta­ci­ons com ho deia, jamai, em sem­bla, hem tin­gut una pro­xi­mi­tat tan impor­tant amb els que sofrei­xen. Amb la uti­lit­zació de la pri­mera per­sona del plu­ral, penso doncs en nosal­tres, la gent sen­zi­lla, qual­se­vol sigui la seva defi­nició. I com no pen­sar en la gent de les vore­res del Medi­ter­rani. Jamai, em sem­bla, els lli­gams foren múlti­ples i vius entre nosal­tres, cata­lans, fran­ce­sos, ita­li­ans, por­tu­gue­sos i els magri­bins, els siri­ans, els libis i tots els qui no tenen jus­ta­ment el temps de res­pi­rar. Hem vist mani­fes­tar joves, vells, advo­cats, pro­fes­sors, obrers, estu­di­ants, homes, dones. Els hem vist pri­mer pro­tes­tar con­tra la vida difícil, els preus massa ele­vats i després, nova etapa, con­tra la poli­cia, con­tra l'exèrcit, i després con­tra la violència, con­tra la guerra que els impo­sen, la mort que els rodeja, la ter­ri­ble cru­el­tat que els governa.

I amb tot això els altres governs, els del món que vol­dria ano­me­nar-se civi­lit­zat, callen, o quasi. O lla­vors sem­bla que no volen mirar la rea­li­tat, que volen amb fra­ses ano­me­na­des diplomàtiques que són en rea­li­tat bui­des, ama­gar aquesta trista, ter­ri­ble inac­cep­ta­ble rea­li­tat de sofri­ment. On és l'afir­mació cla­mo­rosa de Sarkozy –i dels altres– a propòsit de la Unió pel Medi­ter­rani? És veri­tat que fou un con­cepte del 2008 i que, pels polítics, qua­tre anys donen el temps, sense ver­go­nya, de can­viar mol­tes vega­des d'idea i, el que és molt més greu, de pas­sar d'una afir­mació al seu con­trari. Entre els hesi­tants, els que no poden donar una decisió clara, mal­grat que pot ser dis­cu­ti­ble, s'ha també de par­lar del paper del que De Gau­lle ano­me­nava “le mac­hin”, “el trasto”, és a dir l'ONU. Tenim tots a la memòria la visió de les Assem­blees dites Gene­rals, con­vo­ca­des per pren­dre deci­si­ons impor­tants, reu­ni­ons inútils car d'avança es coneix la decisió: un comu­ni­cat buit de sen­tit per “res­pec­tar” les dife­rents opi­ni­ons. I encara més fort, segons l'ori­en­tació se sap que tal o tal país –vull par­lar dels pocs que tenen aquesta pos­si­bi­li­tat– veta­ran qual­se­vol decisió. Ja que se coneix el resul­tat a l'avança, per què per­dre el temps i també el diner a con­vo­car aques­tes grans mis­ses inútils?

De tota manera perquè l'apro­xi­mació de tots aquests països del Medi­ter­rani sigui pos­si­ble, l'única cosa a fer és pre­pa­rar un diàleg directe entre totes les bones volun­tats, per exem­ple a nivell d'asso­ci­a­ci­ons, i sobre­tot apar­tant l'immo­bi­lisme del règims i de llurs polítics que per la cor­rupció, el tru­catge de les elec­ci­ons, l'apro­pi­ació de les rique­ses no pre­pa­ren sinó el des­as­tre amb la pri­mera etapa que és sovint la reacció vio­lenta, la mort sem­brada a per­tot arreu. El diàleg amb els diri­gents –quan n'hi hagi de “pre­sen­ta­bles”– ha d'exis­tir, però és neces­sari tenir, al mateix temps, un diàleg directe amb els pobles.

Encara una uto­pia? Sí i no. Pro­ba­ble­ment, sense cap dubte en rea­li­tat, les coses són més fàcils de dir –o escriure– que de fer. Però si volem avançar, res­pi­rar una mica, les coses com a pri­mera etapa, s'han de dir, d'escriure amb urgència. Cosa feta de part meva. Per pas­sar del dir al fer hau­rem d'espe­rar, de fer com els de Tunísia, d'Egipte, que han llui­tat i obtin­gut un èxit que cal ara vigi­lar perquè no es perdi. O lla­vors tin­drem d'espe­rar, de mirar en silenci les tris­tes matan­ces de Líbia, Síria o d'altres llocs. Un pri­mer acte que es podria fer és pen­sar –i és total­ment legal ja que exis­teix una estruc­tura–, a un procés inter­na­ci­o­nal per a tots els dic­ta­dors, per a tots els qui tenen les mans ple­nes de sang, o que sen­zi­lla­ment, han supri­mit la lli­be­rat dels altres. Han supri­mit la lli­ber­tat. Només.