El dret a l'oblit en l'univers 2.0

En les darreres dècades hem contemplat l'implacable auge de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que gradualment han introduït canvis en les relacions socials, en els temps de treball i, essencialment, en les relacions interpersonals. Més concretament, internet i la web 2.0 són el nou paradigma del procés de comunicació pública, en crear un nou escenari on la comunicació es produeix horitzontalment, sense jerarquia, a nivell global i amb cert anonimat. Precisament, són les característiques pròpies del dospuntzerisme les que defineixen un microcosmos de noves situacions a les quals l'ordenament jurídic ha de donar resposta.

En un ampli ventall de noves amenaces per a les persones, destaca el problema de la perennitat de la informació a internet, que combina una ingent capacitat d'emmagatzematge amb eines –buscadors– que faciliten enormement cercar i trobar allò que es busca. En certa manera, la informació personal queda gravada a la xarxa com si es tractés d'un tatuatge i et persegueix per tota la vida. Pensem, per exemple, en molts joves que, actualment, comparteixen informacions –vídeos, imatges, comentaris, etc.– vergonyoses, obscenes o comprometedores. Ho fan influenciats per la tendència social de processar públicament la vida privada de les persones, per la necessitat de socialitzar-se i per una concepció errònia de les xarxes socials com un espai de relació entre amistats, quan moltes vegades el que es comparteix és accessible a tothom perquè el cibernauta ni tan sols s'ha preocupat de configurar la seva privacitat.

Però el que és rellevant és que, fins fa ben poc, quan algú s'equivocava, podia rectificar, canviar i esmenar l'error. A més, amb el simple pas del temps era relativament fàcil oblidar els fets passats que poden afectar la reputació de les persones. En canvi, el pas del temps a internet no cura res. I el més preocupant és que la nostra identitat es configura, també, per allò que la xarxa diu que nosaltres som. Així, el currículum no depèn tant d'allò que entreguem quan busquem feina, sinó d'allò que internet diu de nosaltres.

Podrà, en l'univers 2.0, el jove llicenciat en magisteri, trobar feina com a professor si la xarxa explica les seves farres nocturnes? Podrà treballar una dona com encarregada d'una botiga de roba si Google indexa una notícia que conté les seves dades personals i les vincula a un robatori amb força i a un furt? I, un cas una mica més complex, podrà trobar feina i desenvolupar el seu projecte vital una persona quan internet —la versió digital del BOE— explica que fou indultada per un delicte de lesions? Tot sembla indicar que, contra la inesgotable memòria digital, el dret haurà de garantir un dret a l'oblit digital configurat com un dret de llibertat –autodeterminació informativa–, de poder escollir quines dades personals son accessibles a ulls de tercers i quines no, de poder desenvolupar lliurement el propi projecte vital sense estar hipotecat per les accions del passat.

La reacció de les diferents agències de control en matèria de protecció de dades personals ha estat similar, en el sentit de reconèixer l'existència del dret a l'oblit en el marc del dret a la protecció de dades. La Commission Nationale de l'Informatique et des Libertés, a França, i el Garante per la Protezione dei Dati Personali, a Itàlia, han estat pioners, en reconèixer, fins i tot, el seu caràcter fonamental. Amb una mica més de retard, l'Agencia Espanyola de Protecció de Dades ha seguit els passos dels seus homòlegs i ha contribuït decisivament a la definició i configuració del nou dret. En concret, l'agència espanyola ha matisat els següents supòsits. Si és el mateix afectat qui es posa a l'ull de l'huracà compartint les seves dades davant la tribuna pública, cal recordar que el seu consentiment és revocable —article 6.1 de la llei orgànica de protecció de dates (LOPD)—. Si el responsable de la publicació és un tercer sense consentiment, l'afectat té dret a exigir la cancel·lació de les seves dades. En canvi, si les dades personals es contenen en una font d'accés de caràcter públic —article 3.j LOPD—, com són els butlletins oficials i els mitjans de comunicació tradicional, no se'n podrà exigir l'eliminació, però la ciutadania podrà oposar-se al tractament que en facin els motors de cerca en indexar-la.

Amb tot, queda molt camí per recórrer pel que fa a la definició i la configuració constitucional del dret a l'oblit digital. Tot i que les agències de control de protecció de dades han aplicat aquest nou dret per resoldre algunes denúncies, majoritàriament contra Google, el cert és que a hores d'ara ni el legislador estatal ni els nostres tribunals han reconegut la seva existència formalment. Des de la Comissió Europea, però, s'ha apuntat la intenció de reformar la directiva de protecció de dades personals, i entre les reformes proposades hi ha la de definir i regular el dret a l'oblit digital. I és que sembla prou coherent que, enfront la memòria digital 2.0, l'ordenament jurídic ha de ser capaç de dotar la ciutadania dels mecanismes necessaris per controlar les seves dades personals –habeas data–, i garantir així el dret a decidir quines poden ser tractades i consultades per ulls estranys. Si no, la persecució del passat pot marcar i estigmatitzar per a tota la vida les persones, enverinar el present i condicionar el futur.