Una barana, un clot i aquelles petites coses de la vida

Les nos­tres vides estan far­ci­des de xico­te­tes coses que neces­si­ten ser millo­ra­des. Eixa és una de les tas­ques a què ha d'aten­dre, amb cura, un Ajun­ta­ment d'un muni­cipi gran i menut. El dar­rer ple­nari de 2 de desem­bre, vam dema­nar per les con­sul­tes amb els tècnics que havia fet l'alcal­dia res­pecte de la pos­si­bi­li­tat de posar una xico­teta porta de fusta junt a la tanca del parc de Sant Bar­to­meu i una barana a l'entrada del car­rer en pro­jecte de l'esmen­tat parc. I és tan sols un exem­ple.

Que ens con­tes­ten que siguem res­pon­sa­bles, que l'Ajun­ta­ment està sense liqui­desa —com la resta del país— i que pri­mer són les des­pe­ses de pri­mera neces­si­tat quan plan­te­gem una inter­venció amb una inversió ínfima, ens deixa des­col·locats. Sobre tot perquè par­lem d'una por­teta de fusta i una barana! Que ens con­tes­ten amb un escrit titu­lat “hablando de dema­gogía”, resulta si més no des­pro­por­ci­o­nat. Ho diu el mateix Ajun­ta­ment que ha dis­se­nyat pro­jec­tes mili­o­na­ris, sobre­di­men­si­o­nats per a les neces­si­tats del muni­cipi, i que ens ha abo­cat a la situ­ació econòmica actual.

Inde­pen­dent­ment de la reso­lució final de la pro­posta, d'esta pro­posta i d'altres, des de Com­promís lamen­tem estes eixi­des de to, rei­te­ra­des d'altra banda. Al PP li sen­ten molt mal les pro­pos­tes quan no vénen del propi par­tit, i té per cos­tum con­ver­tir-les en polèmica. Podrem, o no, estar d'acord en uns assump­tes o uns altres, però arri­bar a for­mu­lar estes res­pos­tes en qüesti­ons tan sen­zi­lles és, si més no, pre­o­cu­pant; i molt reve­la­dor del talant de l'equip de govern.

Fa quasi un any que tre­ba­llem des de Com­promís per Ròtova, fa quasi un any que ens pre­sentàrem de manera pública. Al llarg d'este any hem tre­ba­llat per qüesti­ons impor­tants rela­ci­o­na­des amb la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana, junt a d'altres més sen­zi­lles, com la del parc que hem comen­tat al prin­cipi, com la de l'estat lamen­ta­ble de la car­re­tera (amb els clots a l'asfalt) i com el prec perquè el cost de l'esco­leta d'estiu no siga tan ele­vat.

El nos­tre govern sap que no calen grans argu­ments per tom­bar les nos­tres pro­pos­tes; tan sols, evi­tar al mínim pos­si­ble el debat, fomen­tar les posi­ci­ons ence­ses i votar; perquè això sí que ho tenen: la majo­ria per no per­me­tre que les pro­pos­tes que no són seues no pros­pe­ren.

No anem a dir que nosal­tres som els que millor ho fem, ni que som els qui tenim les millors idees. Però sí els qui volem con­ti­nuar obrint l'Ajun­ta­ment als veïns, que som els qui volem que el facen seu i que hi par­ti­ci­pen.

És llarg el camí, ho sabíem i ho sabem, i encara hem d'apren­dre mol­tes coses; i ens equi­vo­ca­rem, i en oca­si­ons ens direu que no hem sigut con­tun­dents o que hem sigut més edu­cats del compte. És llarg el camí i hi haurà coses que caldrà repen­sar. Però ja ens va bé escol­tar noves pro­pos­tes cada set­mana, que ens paren pel car­rer per dema­nar-nos per qual­se­vol assumpte, que ens pre­gun­ten per l'estat de l'Ajun­ta­ment, que ens miren de manera dis­creta i que ens diguen “així aneu bé”; tot això ens dóna més ganes de con­ti­nuar, més força i més con­vicció en la tasca que duem a l'Ajun­ta­ment.

Ens dóna més força per tre­ba­llar, de manera dis­creta, com qui estima en la quo­ti­di­a­ni­tat més sub­til. “El meu amor con­sis­teix”, com deia Lluís Roda, “a dedi­car-te la vida/ a no donar-me mai per satis­fet,/ a inten­tar fer-te feliç, men­tres­tant”. I en això estem. I en fer-ho també amb les peti­tes coses que millo­ren la nos­tra vida i aque­lles altres que, com can­tava Ser­rat, “s'enlai­ren tris­tes per arreu i ens fan plo­rar sense avi­sar quan ningú no ens veu…”.