La nostra cervesa de cada dia

Un es pensa que més o menys sap tot el que convé saber de la cervesa perquè sovint n'ha pres immoderadament, i a determinades hores ja és com el cafè, la beguda que es demana per compromís entre àpats i encara que no vingui com aquell qui diu ni de gust. Fins que es planta un dia en una fira de cervesers fanàtics, d'alquimistes amateurs, i li serveixen un fermentat ambarí coronat d'una escuma del to del marfil, densa i musculosa, mai vista al beuratge comercial que sol consumir, i de cop entén que això de la cervesa és molt més que alcohol i música i nit, més que un ennuvolament i una mica de caparra i una incontinència sobtada i impetuosa; que és a vegades també una aroma agra inesperadament plaent a l'estómac, on es desfà com un grumoll, una molla suavíssima de pa, i que si arriba al cap, a la templa més aviat, ho fa com un indicador de benestar, com si en lloc d'un refresc un s'acabés de prendre un tònic o un reconstituent medicinal.

No n'hi ha cap dubte: la cervesa artesana és tot un altre món; res a veure amb la de producció industrial, que sol caracteritzar-se, a més dels additius ferruginosos, els conservants i, sobretot, el procés de pasteurització i filtratge, per emetre uns anuncis publicitaris que promouen la més absoluta imbecil·litat. La propaganda dels fabricants amateurs, al contrari, és tan austera com ho devien ser les tavernes on els monjos medievals van fer els primers experiments de fermentació del malt, el llúpol, l'aigua i el llevat, els ingredients de base que sostenen encara avui aquesta beguda de baixa graduació que alguns asseguren que havien inventat ja a la Mesopotàmia, de manera que el costum de l'aperitiu tindria l'origen amb el naixement mateix de les societats caçadores recol·lectores i explicaria d'una manera emotivament sindical que encara avui la cervesa sigui la beguda més consumida entre la classe treballadora. Sigui com sigui, a Jafre van decidir que tanta unanimitat sobre les propietats nutritives i el valor ecològic de la producció casolana de la «sopa d'ordi», com l'anomenen col·loquialment els del ram, bé que es mereixia una trobada anual que contribuís a difondre les seves qualitats, i així va néixer l'any passat la Fira de la Cultura de la Cervesa Artesana (ometo l'afegit de «i dels Productes de la Terra», que es limitava a una paradeta de verduleria local), que va reunir encara no una desena de productors de Catalunya i que en la segona edició, celebrada ahir en plena claca a la plaça Major, va atreure centenars de visitants a l'entorn d'una quinzena bona de taulells, entre productors professionals, és a dir, artesanals però amb fàbrica pròpia i facturació raonable, i els estrictament aficionats, els que embotellen uns pocs litres a casa mateix, amb un aire deliciosament clandestí, amb maquinària casolana obtinguda sovint de segona mà i per a un consum privat o de cercles reduïts. Entre uns i altres, francament, la diferència sembla que és tan sols cosa de publicitat i de nombre, perquè fins i tot els més modestos donen curs a una inventiva refinada, com la d'incloure mel de romaní d'elaboració pròpia a la mescla, igual que els promotors de La Melosa, de Moià, o com els de la Cooperativa del Montseny, deixant fermentar el malt en un cup de roure, com si fos un vi selecte, per potenciar-li el sabor, la carbonatació, sempre natural, i aquest color torrat miraculós, que és com un concentrat de llum de crepuscle d'estiu amb llampec al fons. Així que l'organització, en el tast d'experts convocat per elegir la Cervesa de Jafre 2009, va premiar Foc de Drac, una variant de rossa aromatitzada amb dàtils, de la marca Bleder, una empresa de Rubí creada fa tot just quatre mesos i que preveu produir uns 100.000 litres per temporada, però no es va oblidar dels fabricants petits, entre els quals va distingir la bona textura de la blanca d'alta fermentació presentada per l'Estraperlo de Torredembarra, una marca sostinguda per un jardiner i el propietari d'un bar que no pretenen produir més de 700 ampolles al mes i encara gràcies i que déu ens doni salut.