L'any més estressat de la nostra vida

No és el meu ofici fer pronòstics però, per bé o per mal, m'atre­veixo a dir sense gaire risc d'equi­vo­car-me que som davant del que serà un dels anys més estres­sats de la nos­tra vida. D'una banda, estrès econòmic i social, no tan sols per la crisi que –espe­rem-ho– tocarà fons i dei­xarà feri­des soci­als pro­fun­des, sinó per les polítiques econòmiques euro­pees, que cen­tri­fu­guen els seus pro­ble­mes cap a les perifèries més febles, i de la política econòmica espa­nyola –sí, diguem-ne “política”–, que cen­tri­fuga la seva incom­petència cap als ter­ri­to­ris més pro­duc­tius, com Cata­lu­nya, esca­nyant-nos fins a l'asfíxia. Com ha anat repe­tint el nos­tre govern, aquí les reta­lla­des ja han tocat os, men­tre que a bona part de la resta d'Espa­nya tot just li han vist les ore­lles.

D'altra banda, el país viurà en una per­ma­nent situ­ació d'estrès polític, amb sac­se­ja­des sovin­te­ja­des. L'àmplia volun­tat política que ha donat lloc a una majo­ria par­la­mentària favo­ra­ble al dret de Cata­lu­nya a deci­dir el seu futur, i que ha permès la cons­ti­tució d'un govern que s'ha com­promès a què es pugui exer­cir, serà sot­mesa a una pressió mai no vista en els dar­rers trenta anys. L'Estat uti­lit­zarà totes les for­ces, legítimes i il·legítimes, per evi­tar que aquesta volun­tat pugui ser expres­sada, molt par­ti­cu­lar­ment inten­tant divi­dir la soci­e­tat cata­lana. No estic segur que tots ple­gats siguem encara prou cons­ci­ents del grau de virulència i les males arts que s'uti­lit­za­ran, i només puc dir que tinc grans espe­ran­ces en la madu­resa dels cata­lans a saber-hi plan­tar cara sense dei­xar-se caure en les pro­vo­ca­ci­ons.

Tan­ma­teix, i no sense molt de pati­ment i alguns tren­ca­ments per­so­nals i soci­als, crec que aquest 2013 la soci­e­tat cata­lana demos­trarà fins a quin punt està ben tre­nada per fer front a aquesta situ­ació tan adversa. De la mateixa manera que el fracàs de l'Esta­tut del 2006 no va por­tar cap frus­tració col·lec­tiva, sinó una reacció popu­lar a la recerca de nous i millors horit­zons, ara, l'expec­ta­tiva veri­ta­ble­ment històrica de poder asso­lir un marc defi­ni­tiu de lli­ber­tat naci­o­nal i pro­fun­di­tat democràtica crec que man­tindrà el país en la tensió i l'alerta necessàries per superar el tràngol. No, l'Estat no ens divi­dirà soci­al­ment ni ens des­mo­ra­lit­zarà política­ment.

En resum, si per a tots els que hem nas­cut després de la segona mei­tat del segle XX el 2013 pot ser l'any més difícil que haguem vis­cut com a país, també crec que ens aju­darà a superar-lo el fet de saber que és el pre­ludi, també, del que serà l'any més car­re­gat
d'espe­rança dels dar­rers tres-cents anys: el 2014.