Serps de foc

La baixada de falles ha estat històricament un ritu d'homes sols al qual avui les dones s'han incorporat, en la majoria dels pobles, activament. Activament exceptuant els casos de Durro i de Taüll. Precisament el juny de fa dos anys un grup de veïnes de Taüll van sol·licitar trencar la tradició i poder-se afegir a la baixada. Malgrat un referèndum a favor de l'exclusivitat dels homes i de tenir una part del poble en contra, sis dones van decidir finalment, l'any passat, amb el suport de l'alcalde, canviar les normes de la festa i participar a la baixada de falles.

Les falles són torxes de fusta resinosa, que preparen els mestres fallaires, i que van des de les fetes amb troncs d'una sola peça, com les d'Isil al Pallars Sobirà o les de l'Alta Ribagorça, anomenades rentinés. Les més comunes d'aquesta comarca, però, són teies de pi clavades amb puntes o lligades amb filferro a l'entorn d'un mànec recte de freixe o avellaner d'uns 2 metres de llargada.

A Taüll és tradicional, durant la festa major, ballar danses tradicionals com el ball pla, probablement la més típica de Catalunya, molt estesa sobretot durant el segle XIX, i on ha deixat testimoniatges des del XVII. És una mena de baixa dansa, per parelles, caracteritzada per un punteig suau i un moviment lliscant dels peus. En destaca el rístol, o giravolt de la balladora sobre si mateixa.

Taüll és l'últim municipi de les valls pirinenques a córrer les falles, i la que tanca el calendari de celebracions. Enguany la baixada començarà divendres, pels volts de les 11 del vespre, i continuarà amb el popular ball de festa major. Diumenge, a la una del migdia, la festa continuarà a la plaça amb els tradicionals ball pla, ball de Sant Isidre i la bastida de la pila, que segons l'expert en cultura popular Jan Grau és l'únic referent de construcció humana no vinculada als castells que existeix a la meitat nord de Catalunya. La pila és una torre humana coronada per un sol home que, dempeus, saluda als quatre punts cardinals amb els braços alçats.

Després dels balls tradicionals, es fa la plega, en què els joves del poble, acompanyats dels músics, passen casa per casa tocant i ballant, recollint diners per a la festa. Després de fer un mos i beure un got de vi, la comitiva es torna a reunir a la plaça, per acabar la celebració.

Les falles ribagorçanes es corren, i el trajecte té una durada d'entre vint minuts i mitja hora des del faro, situat en un indret elevat d'una muntanya propera, fins al poble. Els fallaires corren amb la falla a l'espatlla, en fila i seguint el fadrí major o cap de colla que encapçala la comitiva. L'arribada és rebuda amb música i campanes, i la festa continua tota la nit amb ball fins a la matinada.

L'encesa de la falla gran o major, també anomenada faro, mai o haro, és el senyal que esperen els fadrins per iniciar la baixada. Consisteix en un tronc plantat a la plaça, asclat, farcit de teies, perquè un cop encès es converteixi en un arbre de foc. També pot ser un pi alt envoltat de pins menors apuntalats per dalt i eixamplats per baix, formant barraca, farcits amb llenya.

A Isil (Pallars Sobirà), les falles han estat declarades festa d'interès nacional i és potser on més conserven el seu sentit original. En aquest poblet de la vall d'Àneu, baixar falles manté encara un pronunciat sentit iniciàtic que, tot i que en essència continua viu, és ignorat, en part, col·lectivament. Per la dificultat del camí i el pes de la torxa –el descens dura una hora ben llarga–, baixar les falles investia el fallaire de tot un prestigi social. Per a l'adolescent, el primer cop que baixava la falla significava l'entrada en el món dels adults. Segons Jan Grau, el fallaire, simbòlicament, és qui pren el foc de la foguera al cim del faro abans que s'amagui el sol, i el porta a la foguera de la plaça, la comunitària, perquè quan surti el sol del nou dia, encara cremi.

Les falles són torxes de fusta resinosa, que preparen els mestres fallaires, i que van des de les fetes amb troncs d'una sola peça, com les d'Isil al Pallars Sobirà o les de l'Alta Ribagorça, anomenades rentinés. Les més comunes d'aquesta comarca, però, són teies de pi clavades amb puntes o lligades amb filferro a l'entorn d'un mànec recte de freixe o avellaner d'uns 2 metres de llargada.

A Taüll és tradicional, durant la festa major, ballar danses tradicionals com el ball pla, probablement la més típica de Catalunya, molt estesa sobretot durant el segle XIX, i on ha deixat testimoniatges des del XVII. És una mena de baixa dansa, per parelles, caracteritzada per un punteig suau i un moviment lliscant dels peus. En destaca el rístol, o giravolt de la balladora sobre si mateixa.