Fonts de problemes
Argentona vol garantir la potabilitat de les seves fonts històriques, fins ara sense controlar
requereix una gran actuació
L'aigua, per Argentona (Maresme), forma part del seu ADN com a municipi. Fins i tot alguns defensen que el topònim es pot traduir com a «turó de la gran font», si es pren l'arrel cèltica arg, que significa aigua. Considerada com la població de les mil fonts, se n'hi calculen unes 200 d'actives. A les acaballes del segle XIX va ser un dels primers indrets que va acollir estiuejants que hi anaven a prendre les aigües i, fins i tot, en va fer negoci embotellant-la fins als anys setanta. Les fonts han donat nom a una escola, se'n fan rutes guiades, hi ha un grup de veïns que vetllen per la bona salut d'aquests espais naturals i són un element indispensable per celebrar la festa major de Sant Domingo. En vista d'aquesta importància cabdal, el tancament, primer, de la Font Picant –que s'havia recuperat a so de bombo i platerets només dos anys abans–, i després, de l'aigua de mina de la font de Sant Domingo, en ple centre i escenari tradicional de la festa del patró del poble han provocat un daltabaix en el municipi. L'analítica de la primera font donava uns índexs de manganès molt alts en l'aigua i la de la segona evidenciava la presència massiva de microrganismes que multiplicava per tres els nivells recomanats. L'alcalde d'Argentona, Ferran Armengol (CiU), considera que la decisió de tancar l'aixeta no ha estat fàcil, però que ha estat la correcta. «El control de les fonts públiques és una obligació del consistori que ha de garantir que l'aigua que hi raja sigui apta per al consum humà. És un problema general, però nosaltres hem decidit resoldre'l», diu. De moment els serveis tècnics treballen per controlar, una per una, les fonts municipals i adrecen als propietaris de fonts privades les recomanacions pertinents perquè en segueixin l'exemple. «No hi ha hagut cap cas de malaltia vinculada amb l'aigua de les fonts, però ens hem de curar en salut i fer el correcte», assegura l'alcalde.
Però les solucions per a aquests dos casos emblemàtics tenen camins diferents. Pel que fa a la Font Picant, l'indret ha tingut un renaixement molt curt i decebedor. Després d'unes obres de condicionament, en què després es va comprovar que van ser del tot ineficaces, a l'octubre del 2010, 35 anys després que hagués deixat de rajar l'aigua amb propietats carbòniques es va recuperar i reinaugurar. L'episodi va ser dels més celebrats a la població perquè significava dignificar un indret de passeig i de trobada i permetia que els argentonins es retrobessin amb un passat identitari. Aviat, però, es va començar a trencar el plat bonic. Tant la font com els voltants, que havien estat condicionats a corre-cuita segons el govern actual, van començar un procés de declivi. D'una banda, menys de dos anys després de la inauguració, els talussos del passeig de la font es van haver de reparar perquè eren sostinguts amb unes travesses de fusta que es van haver de desmuntar a causa del perill que en suposava el despreniment. Les travesses no suportaven el pes de la terra i la fusta es va anar degradant.
De l'altra, aviat es va veure que el cabal que donava la deu era insuficient i no es regenerava prou de pressa per la demanda que hi havia: només podia subministrar 200 litres diaris. Calia augmentar-ne el cabal i la reforma requeria una inversió força més important que inicialment es va calcular en 80.000 euros. En ple debat sobre com cal tirar endavant les millores apareix una analítica datada d'inicis del 2011 i amagada en un calaix que demostra la presència massiva de manganès. Ningú no en sabia donar explicacions de l'existència. El regidor de Promoció Econòmica i Serveis Municipals, Manel Cruz (CiU), va fer pública la troballa i va posar el crit al cel al fet que «no es podia obrir una font pública sense fer aquestes proves i molt menys obrir-la sabent-ne els resultats». La Font Picant va tornar a tancar l'aixeta a l'espera de temps millors. Tot i això, al consistori insisteixen que les finances municipal permeten assumir les millores que calgui.
Vot de poble
La font de Sant Domingo es troba en el carrer Gran, l'artèria principal de l'Argentona històrica. Per arribar-hi s'hi ha de baixar un tram d'escales. La seva importància deriva de ser l'escenari principal de la celebració de la festa major d'Argentona, precisament la de Sant Domingo. Allà, cada 4 d'agost s'hi rememora el vot de poble que a mitjan segle XVII la vila va fer al Sant perquè els lliurés de la pesta i protegís les seves aigües, unes aigües que, un cop beneïdes, omplen els milers de càntirs que es reparteixen cada any. «L'aigua que raja de la font és una barreja entre la de la mina i la de la xarxa pública», explica Cruz, que hi afegeix: «les analítiques van mostrar que a l'aigua de la mina hi havia una gran concentració de bacteris, molt superior a la permesa.» La decisió va ser tancar l'accés a l'aigua de la mina i deixar que a la font només hi ragés aigua de la xarxa Ter-Llobregat. Amb el nou panorama, la benedicció quedava del tot deslluïda. I la intervenció del Sant, en entredit.
En un primer moment es va parlar de la possibilitat d'instal·lar a l'entrada de la boca una llum ultraviolada que fulminés els bacteris sense afectar la qualitat de l'aigua. «Era una bona pensada, fins que es va veure que el problema era més profund», manté Manuel Cruz. Tot i que el tractament contra els bacteris pot ser més o menys simple, la canalització de la mina fins a la font és molt antiga i en algun lloc del recorregut hi queden concentracions d'aigua que no es renova. «Els tècnics ens diuen que per actuar amb eficàcia s'han de renovar els conductes i construir un pou nou amb una maquinària de succió», explica Ferran Armengol. Són unes obres en què cal aixecar-hi una construcció petita al costat i que, inicialment, afectaria de ple la imatge d'un espai catalogat com a bé cultural d'interès nacional (BCIN). «Cal que ens ho estudiem molt bé per evitar posar-hi un bolet, allà al mig», reflexiona l'alcalde. S'inicia un procés complex i es preveu que no serà curt.
Tot i els entrebancs, el govern local assegura que es treballa fermament per resoldre els dos atzucacs de la Font Picant i la Font de Sant Domingo. Sembla que les finances municipals en podran assumir les reparacions pertinents i, especialment, l'alcalde considera que cal actuar-hi sense demora. «Estem parlant de la identitat del nostre poble i ens cal conservar-la», destaca.
Danys col·laterals
Nivells de manganès disparats
La primera analítica completa de l'aigua de la Font Picant d'Argentona, no es va fer fins al gener del 2011 i donava una concentració de manganès de 2.460 micrograms per litre, quan el màxim que permet la legislació vigent és de 50 micrograms per litre (segons recull el Reial Decret 140/2003). Aquesta analítica es va repetir el mes de març de 2011 i el resultat va ser molt similar: 2.594 micrograms per litre. L'octubre del 2010 quan es va reobrir la Font Picant es va dir que l'aigua era 100% potable
Foragitar la pesta del segle XVII
El vot de poble és el compromís d'un municipi amb un Sant a qui, a canvi d'una gràcia o miracle, li retrà devoció eterna. Els orígens del vot de poble d'Argentona cal buscar-los en l'episodi de pesta que va colpejar durament Catalunya a mitjan segle XVII i que va obligar la gent de Mataró a buscar refugi a la veïna Argentona. Sant Domingo era conegut com a protector de les aigües des del segle XIII i es van encomanar a ell amb pregàries i promeses. Sembla que el Sant va fer bé la feina i va netejar les aigües infectades, i des de llavors, la població viu sota la seva empara.