La paradoxa del PP

Divendres passat (1 de febrer) l'equip de govern de Massalfassar (PP) va denegar la petició de la família de José Celda —ciutadà afusellat en 1940— d'assumir les despeses per la inhumació del cos de José en el cementiri de Massalfassar (junt a les restes de la seua dona).

El cost aproximat de tot el procés és d'uns 200 €. La raó al·legada per l'alcaldia: “no hi ha consignació pressupostària degut a la crisi”.

Dilluns, dia 4 de febrer, es va celebrar un Ple Extraordinari amb aquest mateix punt, que va rebre els vots en contra de tots els regidors del PP per assumir la despesa, que demanava la família, acollint-se a la Llei de la Memòria Històrica (57/2007).

Davant de l'alcalde en funcions, José Vicente Rico, es planteja una típica situació paradoxal que, com el seu nom indica, deixa sense recursos qui la pateix. Cap de les opcions que tenia Rico era vàlida. O dit d'una altra manera, Rico no tenia cap opció de moviment. I quan passa això és fàcil perdre l'oremus. De fet, la probabilitat que passe sol ser directament proporcional a la quantitat de persones que hi ha al davant. I el Ple de l'Ajuntament de Massalfassar del 4 de febrer propassat estava de gom a gom. Moltes persones van ser testimonis de les paraules de l'alcalde: “les coses estan bé com estan”

Què vol dir això?

Si les coses estan bé com estan, és a dir exactament igual com fa 72 anys (quan fou l'assassinat de José Celda), vol dir que la Transició de què tant parlen no significa res. És una paraula buida. Això sí, amb bastant poder anestèsic durant un llarg —massa llarg— període de temps.

També vol dir que l'anomenada democràcia espanyola, nascuda en 1978, és un fiasco. Si els polítics del PP cregueren que s'havia de realitzar un procés democràtic, trencarien definitivament amb les mostres del feixisme recent, com han fet altres països arreu del mon. Demanarien disculpes, recompondrien en la mesura possible la injustícia recurrent viscuda durant els anys de dictadura i vetlarien perquè no tornaren a repetir-se episodis vergonyants de la història recent.

Si cregueren en la democràcia actual, he dit. Ben al contrari i fent un resum magnífic de la seua postura real, actual i sempiterna, l'alcalde en funcions de Massalfassar diu: “les coses estan bé com estan”.

Perquè doncs la paradoxa? Fàcil, perquè l'altre dia, aquesta posició dictatorial i de profund honor al seu antecessor del bigoti i la veu estrident, no va rebre la claca del seu entorn. Va trobar-se de front la presència indignada d'un grup de persones, incloent-hi la filla del afusellat. I això costa de pair, no és gratis i té un cost polític elevat.

Si haguera acceptat la petició de la família hauria entrat en una profunda contradicció inassumible per aquest partit —per dir-ho d'alguna forma— franquista: renunciar a la seua base estatutària. Si, com va fer, es negava, el preu a pagar ja saben que no serà baix.

Aquesta història, petita, d'un poble petit, de persones modestes, representa perfectament la situació de divorci entre la població i els partits polítics hegemònics que es perpetuen a colp de sobre i comissions. Aquesta història acaba, com tantes altres històries petites, idèntiques, amb la compensació de les persones anònimes a l'ultratge d'aquesta dictadura disfressada.

Els regidors del PSPV i Compromís de Massalfassar, per la seua banda faran la seua aportació al tancament d'aquest greuge amb la donació dels seus honoraris pel Ple Extraordinari del 4 de febrer a la família de l'home assassinat pels franquistes.

El poble, a partir d'ara, pot treballar també per recuperar la memòria d'aquest home —i de tants altres— que mereix una reparació, com la de qualsevol ésser humà digne. En les nostres mans està.