“Hem anat veient com descobreix el món”

En Marcos va explicar a la classe el curs passat que té dues mares. Una no el pot cuidar i per això en té una altra, que és amb la que viu en un pis amb el pare i el germà. A la mare que no viu amb ell la veu un cop al mes. “Veure-la li dóna tranquil·litat. Com el fet de tenir una fotografia de família de tots cinc a la seva habitació”, explica Marian González, la mare d'acollida.

La Marian, que és mestra d'educació especial, i en Manuel Carrascosa, també mestre, havien acollit nens sahrauís a l'estiu, van adoptar en Tariq, nascut a Etiòpia, i van acollir en Marcos, que feia tres anys que vivia en un centre de la direcció general d'Atenció a la Infància (DGAIA). En Marcos –un nom fictici triat per explicar l'experiència d'aquesta família– és sord profund i fa quatre anys, quan va arribar a la seva nova llar, no es comunicava i era molt tancat. Ara parla i té una agenda tan plena com qualsevol altra criatura de set anys: escola, esplai, futbol i classes de reforç que té la sort que li fan els pares.

“La nostra vida gira entorn d'ell”, diu en Manuel. Tots dos germans van a l'escola Els Pins de Barcelona, on les aules amb alumnes amb dificultats auditives tenen el suport d'un professor amb llenguatge de signes, i en Marcos juga a futbol amb un equip de nens sords. A casa tots parlen llenguatge de signes i mai hi ha música de fons o la ràdio engegada perquè distorsionaria la comunicació. Se senten especialment orgullosos de la seva evolució: “Hem anat veient com descobreix el món. És feliç, es comunica i aprèn... i nosaltres l'acompanyem.”

La Marian i en Manuel animen les famílies a fer un acolliment, tot i els sacrificis evidents que representa. “Un nen no pot passar-se la vida en un centre. Té dret a tenir una família”, es rebel·len. “De no dir res, parla català i castellà, i quan ens diu bona nit ho fa en anglès. Senzillament, em cau la bava”, admet el pare.