L'Èric hi vol seguir sentint

L'Èric té set anys. Cada dia va a l'escola Pinya de Rosa de Blanes, on fa primer de primària. Estudia, juga i quan torna a casa, a Vidreres, mira algun capítol de Doraemon. Fa el mateix que qualsevol nen de la seva edat. L'Èric, però, pot fer aquesta vida normal gràcies a uns implants coclears que van connectats a uns aparells externs que li permeten poder sentir-hi i gràcies als quals ha après a parlar. Tot això podria canviar, perquè els aparells s'han de renovar i els pares no els poden pagar.

Àngela Blanco va donar llum a l'Èric el 2006 a l'hospital Santa Caterina de Salt. Els van donar l'alta, però en arribar a casa van veure que alguna cosa no anava bé. Van anar corrents a l'hospital Trueta de Girona, on li van diagnosticar una meningitis pneumocòccica. Entre UCI i planta, va estar un mes ingressat. La malaltia, però, l'anava deixant sord. L'única solució era practicar-li l'operació abans que fos massa tard. Amb només quatre mesos, l'Èric entrava a la sala d'operacions perquè li posessin, dins el crani, uns elèctrodes imantats. Es convertia en el nen més petit a qui se li practicava aquesta operació bilateral. Va aparèixer en mitjans de comunicació de tot l'Estat i l'equip mèdic explicava la proesa arreu. Tothom es felicitava que gràcies a l'operació i als aparells que s'hi connecten des de fora –a través d'uns cables que van fins l'imant–, l'Èric passava de ser sord total –no hi sent absolutament res sense els aparells– a recuperar el sentit de l'oïda.

Els anys han anat passant i els aparells comencen a fallar. Tenen una vigència d'uns cinc anys. A l'Èric li n'han durat set. Però ja fallen. Molts matins costen d'encendre i l'Èric es posa a plorar dels nervis només de pensar que no se'ls podrà posar. De moment, desmuntant-los i amb paciència, sempre s'han acabat encenent. Però fins quan? Els pares no es volen ni imaginar que l'Èric pugui començar una nova vida sense sentir-hi. “No sentiria ni el silenci; al nostre silenci hi ha més sons dels que ell sent sense els aparells”, apunta Albert Garriga, el pare. Cada aparell val 10.000 euros. L'Èric necessita, per tant, 20.000 euros per seguir-hi sentint.

Els pares de l'Èric no s'han quedat amb els braços creuats. Han repartit guardioles per les botigues de Vidreres i han iniciat una recollida de taps de plàstic. Per cada tona de taps els donen 150 euros. “Ens podem tirar anys”, tem l'Albert i el temps els juga en contra. Per això han organitzat altres activitats, com ara un concert al juliol. I l'Àngela un cop al mes va a Santa Cristina d'Aro a un mercat de segona mà. Han activat també una pàgina web: www.ericgarrigablanco.besaba.com. L'Èric ha començat un compte enrere per poder seguir sentint-hi.