Societat

Edat activa

L'actriu Montserrat Carulla, l'escriptor Josep Maria Espinàs, el nutricionista Abel Mariné i l'empresari Carles Sumarroca desvelen secrets per conservar l'entusiasme juvenil en plena maduresa

Tots quatre fugen de la nostàlgia i reivindiquen la “passió” per grans i petites coses com un dels motors que alimenten la seva activitat

  • Carulla, Xirgo, Espinàs i Marinés, en un moment del debat JUANMA RAMOS.
  • ,.
  • Carulla, a dalt, i Espinàs, Mariné i Sumarroca J.R.
  • ;.
  • -.
  • Video: Converses amb el Sabadell: Edat Activa
“La inexperiència és un acte lliure que no hauríem
de perdre mai”
“És una prova de saviesa no fer servir allò que no es necessita”
“El que sí que és un error és imposar als altres la teva experiència”
“Per fortuna, el món és més que allò que feien les nostres àvies”

A l'actriu Mont­ser­rat Caru­lla no li agrada gens la paraula vell, la troba des­pec­tiva. L'escrip­tor Josep Maria Espinàs la rei­vin­dica. “Penso en el Ponte Vecc­hio... Ho trobo nor­mal, sé que sóc un vell.” Ella no creu en el valor de l'experiència. Ell la defensa. Amb mati­sos, però la defensa. “Exis­teix i es mereix un res­pecte.”

Caru­lla i Espinàs han com­par­tit taula a l'hotel España amb el nutri­ci­o­nista Abel Mariné i l'empre­sari Car­les Sumar­roca en la ter­cera sessió del cicle Con­ver­ses del Banc Saba­dell que impulsa El Punt Avui. Tots qua­tre vore­gen o superen els 80 anys i seguei­xen actius en els seus camps labo­rals res­pec­tius. Tenen en comú la passió per la feina i la capa­ci­tat de con­ti­nuar il·lusi­o­nant-se. Però ofe­rei­xen visi­ons dife­rents i a vega­des con­tra­dictòries de si matei­xos i de la soci­e­tat que els envolta. I no es posen d'acord a l'hora de donar con­sells, ni tan sols quan es tracta de com­par­tir el secret de la seva impa­ra­ble acti­vi­tat. Això demos­tra, com reflec­teix una cita que aporta Mariné –“Cadascú és com el Déu que l'ha creat”–, que mai encer­tem quan ens refe­rim a la gent gran o als avis com un col·lec­tiu uni­forme. Són éssers indi­vi­du­als amb vivències intrans­fe­ri­bles que arri­bats a aquest punt de la vida saben, com bé resu­meix Espinàs, que “el que sí que és un error és impo­sar la teva experiència als altres”.

Sigui com sigui, el debat tras­pua savi­esa. Ano­tant les moti­va­ci­ons indi­vi­du­als, s'ende­vina que els motors que els ali­men­ten con­ti­nuen sent els matei­xos que els movien quan eren joves. Pot­ser per això no s'han atu­rat encara a mirar la vida asse­guts dar­rere la fines­tra. “Tinc les matei­xes ganes que tenia 40 anys enrere. A vega­des fal­ten for­ces, però no il·lusi­ons”, diu Sumar­roca.

No n'hi ha, de fórmu­les màgiques. No parar, però tam­poc voler fer més del que es pot; una dieta equi­li­brada –“no cal ser exa­ge­rat, men­jar carn està bé; men­jar massa, no”, apunta el nutri­ci­o­nista–, i gau­dir tant de les grans com de les peti­tes il·lusi­ons de la vida quo­ti­di­ana. I la rutina? Com han pogut com­ba­tre la rutina? Pre­fe­rei­xen par­lar d'hàbits, que té una con­no­tació més posi­tiva. Per Espinàs, “els hàbits són impor­tants, ens per­me­ten des­pre­o­cu­par-nos d'una sèrie de coses i ocu­par el cer­vell a ser cre­a­tius”. Caru­lla, en canvi, és par­tidària d'impro­vi­sar més, està més acos­tu­mada a actuar en funció de com es troba. “Ara em deixo por­tar per la vida, les coses que m'agra­den les incor­poro i les que no, no...”

Tot i rei­vin­di­car el valor de l'experiència, Espinàs també fa una afer­ris­sada defensa de la inex­periència. “És bonic. Aquest acte de lli­ber­tat i de risc no l'hauríem de per­dre mai.” I aquí sí, tots qua­tre es tro­ben en un punt de no-dis­crepància. Sumar­roca fins i tot entén que en el món de l'empresa l'experiència “pot ser nega­tiva i la inex­periència, necessària per a la inno­vació”, una idea que Mariné també defensa com a inequívoca en el món de la inves­ti­gació i la ciència.

Jubi­lació

Cap dels qua­tre ha pen­sat a jubi­lar-se mai. El debat sobre retar­dar l'edat de jubi­lació als 67 anys els queda lluny, és com si no els afectés. “Si ens hi hagues­sin obli­gat, ens hauríem entris­tit o empre­nyat”, remarca Mariné. Mont­ser­rat Caru­lla pre­cisa que pot­ser en les fei­nes més dures està més jus­ti­fi­cat, però que a ella l'hau­ran de fer fora a empen­tes de l'esce­nari. “Un home que ha de car­re­gar sacs al moll pot­ser sí que s'ha de jubi­lar...” Espinàs la cor­re­geix. “Sem­pre que ell així ho vul­gui...”

Mariné entén que per a molta gent “la jubi­lació és fatal, se t'acaba la vida”, però també admet com una pèrdua que “el nivell d'edat mitjà dels pro­fes­sors sigui més alt quan les grans inno­va­ci­ons es fan de jove”. Sumar­roca, que admet que con­ti­nua vigi­lant de prop els seus nego­cis, també es mos­tra con­vençut que “la vellesa no aporta gran cosa al sec­tor de l'empresa”. “Ens hem d'apar­tar per poder enten­dre el món”, pun­tu­a­litza. I és davant d'aquesta decla­ració de certa renúncia que Espinàs, sem­pre atent a tren­car tòpics, rei­vin­dica nova­ment “la importància de l'experiència vital”, una experiència “que demana temps”.

Cri­sis i valors

És pre­ci­sa­ment aquesta experiència vital de la qual a vega­des rene­guen la que els porta a rela­ti­vit­zar, encara que amb pre­ci­si­ons, la crisi actual. “La paraula crisi l'hau­rien de supri­mir del dic­ci­o­nari si ens en volem sor­tir. Des de la del 54 les he vis­cut totes. Són cir­cumstàncies dife­rents i hem d'inten­tar can­viar-les”, subrat­lla l'empre­sari. Mariné es refu­gia en els tòpics –ell mateix ho reco­neix– i parla de “bana­li­tat i falta de valors” en un món domi­nat per “les pres­ses, el fet de voler-ho tot ràpida­ment i la pèrdua de la cul­tura de l'esforç” on cal­dria “posar una mica d'ordre perquè s'ha per­dut el valor de la trans­cendència”. Més tard, va pre­ci­sar que “sobra glo­ba­lit­zació i falta pro­xi­mi­tat, no només en els ali­ments, sinó en les rela­ci­ons polítiques, econòmiques, per­so­nals i soci­als”.

Espinàs, amb un dis­curs més rela­ti­vista, es va negar a par­lar de valors. “No sé què vol dir... La visió dels valors és indi­vi­dual.” I, pel que fa a la crisi, ell la viu com “un canvi”. En cap cas es va caure en el parany de la nostàlgia, ni tan sols quan Sumar­roca va asse­gu­rar “que a taula han variat els hàbits perquè la dona tre­ba­lla i es dedica menys temps a la cuina”. L'empre­sari va asse­gu­rar que actu­al­ment “les frui­tes que més aug­men­ten són les que no cal pelar”, però Mariné, en lloc d'enyo­rar una cuina més ela­bo­rada, va elo­giar la importància dels “ali­ments indus­tri­als”. “O dedi­quem temps a la cuina o la indústria ens ajuda”, va pun­tu­a­lit­zar. Espinàs va ser el més opti­mista en relació amb el futur de l'espècie humana. “Afor­tu­na­da­ment, el món és més que allò que feien les nos­tres àvies”, va dei­xar anar.

“Joven­tut tova”

En la mirada cap a la joven­tut actual, Espinàs va ser també el menys dogmàtic, el menys gene­ra­lista. Tot i que es va quei­xar de l'exces­siva importància que tenen els nens en la soci­e­tat actual –“hi ha com un infan­ti­lisme, els nens han de patir una mica, no ho han de tenir tot resolt”–, no va ser tan dur com Mont­ser­rat Caru­lla, que va afir­mar que “estem edu­cant inútils” ni com Sumar­roca, que es va mos­trar con­vençut –ho va repe­tir més d'un cop– que “estem cre­ant una joven­tut tova, pot­ser perquè hem inten­tat donar als fills el que nosal­tres no vam tenir”. Espinàs ho té clar. “Mai hi ha hagut tants gan­duls com avui ni tants tre­ba­lla­dors com avui”. I, dis­po­sat a pro­vo­car, a cer­car nous punts de vista, es va pre­gun­tar en veu alta què pas­sa­ria si pre­gun­tes­sin als joves actu­als com veuen els vells.

Quant a la falta d'auto­ri­tat, Mariné va por­tar el tema al seu ter­reny quan metafòrica­ment va asse­gu­rar que “hem començat a anar mala­ment quan hem subs­tituït el hi ha això per què vols per sopar”.

Caru­lla va adme­tre que, en tot cas, “la culpa la té la gent gran i no la joven­tut” i, pel que fa a la for­mació, Mariné va remar­car que, tot i que actu­al­ment “hi ha molta més gent que estu­dia, fal­ten col­zes i sobra peda­go­gia”.

Sumar­roca no en té cap dubte: “Actu­al­ment la gent és menys tre­ba­lla­dora perquè té menys neces­si­tat.” Més enllà de la crisi, l'empre­sari entén que “fa tres o qua­tre anys tot­hom espe­rava ser fun­ci­o­nari, volien que algú els posés un sou a la mà” i que el que cal fer és “bus­car la feina allà on sigui en lloc d'espe­rar que l'opor­tu­ni­tat arribi a la porta de casa”.

L'empre­sari va recor­dar el moment en què es va impo­sar “la set­mana anglesa”, que volia dir no tre­ba­llar el dis­sabte a la tarda. De nou Espinàs es va pre­gun­tar què en dirien els joves, men­tre que Caru­lla es va soli­da­rit­zar amb les mol­tes vícti­mes de l'actual crisi econòmica. “Sent difícil l'època que vam viure, penso que ho passa pit­jor la gent que ara no té res.”

Aquesta cul­tura de l'esforç a què es refe­ria Mariné no la veu tam­poc Sumar­roca. “Una néta meva ha tor­nat de Mas­sac­hu­setts. Diu que el 90% dels uni­ver­si­ta­ris tre­ba­llen.” Mariné no va dub­tar a afir­mar que “la majo­ria dels d'aquí, també”.

Ús de les tec­no­lo­gies

Com passa en la per­cepció d'alguns con­cep­tes, l'adap­tació a un món que avança a un ritme ver­ti­ginós des del punt de vista de les inno­va­ci­ons tec­nològiques tam­poc no és unitària. “Quan veig un autobús, jo l'agafo”, res­pon amb ímpetu juve­nil Mont­ser­rat Caru­lla. Ella té de tot, fins i tot un Iphone. “Jo passo mol­tes hores davant de l'ordi­na­dor”, admet. Sumar­roca no el fa ser­vir gai­rebé gens i Mariné, “per feina”. En aquest camp, el que va a con­tra­cor­rent és Josep Maria Espinàs, que con­ti­nua escri­vint amb la mateixa vella màquina Oli­vetti de sem­pre.

“Abans que hi hagués ordi­na­dor, com vivies?”, va pre­gun­tar Espinàs a Caru­lla. Ella li va expli­car que l'ordi­na­dor li fa falta, que li per­met “sor­tir de casa”. I ell va tor­nar a expli­car el que ja ha repe­tit mil vega­des. Que no en té, d'ordi­na­dor, perquè no en neces­sita. “I és una prova de savi­esa no fer ser­vir allò que no es neces­sita.”

Espinàs va voler acla­rir que això no vol dir que esti­gui en con­tra del progrés tec­nològic. “Sóc un defen­sor de l'ordi­na­dor, sé que és impor­tant, però si tallen l'elec­tri­ci­tat sóc l'únic escrip­tor que pot con­ti­nuar escri­vint.”

Més enllà de la qüestió més pragmàtica, Espinàs con­ti­nua amb la màquina d'escriure gai­rebé per pur roman­ti­cisme. Li agrada escol­tar el soroll del teclat men­tre escriu, el recon­forta, l'acom­pa­nya. “Només he escrit amb una màquina d'escriure i em fun­ci­ona. No sóc par­ti­dari del silenci, el soroll m'ajuda a pen­sar. Quan sento el clec-clec noto que s'està posant en marxa el cer­vell.”

El debat, mode­rat pel direc­tor d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, s'havia plan­te­jat com una reflexió a l'entorn de la vellesa més activa. Es va allar­gar més del pre­vist i va ser­vir per con­fir­mar que pot­ser el que fa dife­rents els qua­tre con­vi­dats és la seva gran curi­o­si­tat, les ganes d'apren­dre de tot i en espe­cial de les per­so­nes. En el cas de l'escrip­tor, va ser obli­gada la referència a la seva etapa de cami­nant. “Cami­nar sense intenció”, com diu ell. Perquè anar a peu per­met tro­bar gent que t'explica coses... És la cons­tant recerca de la huma­ni­tat. La mateixa que bus­cava Caru­lla damunt l'esce­nari... “Més que veure com can­via la gent, ho notes...”

No hi va haver temps de par­lar de tot. Van que­dar temes impor­tants com ara la malal­tia i la mort. Només Caru­lla, molt al començament, s'hi va refe­rir de pas­sada. “Em sap greu no saber què pas­sarà d'aquí a quinze anys. M'agra­da­ria no morir-me abans de veure rea­lit­zat aquest procés nos­tre.”

Confio que en la vellesa hi hagi una dosi d'inexperiència important per seguir-te il·lusionant
Josep Maria Espinàs
Ara ja em deixo portar per la vida: les coses que m'agraden, les incorporo, i les que no, no
Montserrat Carulla
Mantenir les il·lusions per les grans i les petites coses; això és important a totes les edats
Abel Mariné
De vell de veritat, només se n'és si se'n té el sentiment. Faig el mateix que 40 anys enrere, amb les il·lusions com si fos en aquella època
Carles Sumarroca
S'han de recuperar els hàbits en l'alimentació, sense convertir-la en una penitència
Abel Mariné
M'agradaria no morir-me abans de veure realitzat aquest procés nostre
Montserrat Carulla
Falta una mica d'ordre; s'ha perdut el valor de la transcendència, tot es vol ara i aquí
Abel Mariné
L'espècie ha millorat menjant tot això que ara precisament ens diuen que no s'ha de menjar
Josep Maria Espinàs
La connotació de la paraula ‘crisi' és tan negativa que si no la deixem d'utilitzar no ens en sortirem
Carles Sumarroca


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.