L'altre desallotjament

Arribar-hi ja és una odissea. Enclotat en un solar de propietat privada de la carretera de Sabadell a Santa Perpètua de Mogoda, s'hi amaga un dels escassos assentaments gitanos històrics que encara avui subsisteixen a Catalunya. Un petit campament de caravanes que hi ha arrelat de manera estable des de fa més d'una dècada, i on actualment hi viuen 7 famílies que, majoritàriament, es guanyen la vida com a firaires. En les properes setmanes, però, el seu entorn vital farà un tomb definitiu. Gràcies a un conveni entre l'Ajuntament de Santa Perpètua i el Departament de Benestar i Família de la Generalitat, passat l'estiu tots ells seran reallotjats en pisos de lloguer social. Un canvi que necessàriament imposa i fa respecte però que, malgrat això, ells afronten amb naturalitat, ni que sigui aparent, mentre van cremant etapes abans no arribi el moment de fer mudança.

Enmig d'aquest període de trànsit, i sense alterar excessivament el que s'entreveu com la seva rutina diària, els 38 inquilins del solar van rebre ahir una visita distingida. Sota un sol tortuós, el director general d'Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat, Ramon Terrassa, i representants del consistori de Santa Perpètua, s'hi van desplaçar per parlar del desallotjament, en aquest cas pactat i acordat, i posterior reubicació dels afectats. El tío Moisés, patriarca de la comunitat, és qui fa els honors i rep la comitiva. Quan ell parla, tothom calla. I quan dicta càtedra, tots assenteixen. Amè i desimbolt en el tracte, exposa a Terrassa un dels motius centrals que els han empès a acceptar el canvi. “Per nosaltres, el més important és que els nens vagin a l'escola i s'integrin”, exposa. De fet, però, ara tots ja estan escolaritzats en un centre de Santa Perpètua sense més contratemps, tot i que la vida nòmada d'algun d'ells a conseqüència de la feina dels pares –anar de festa major en festa major muntant atraccions– li ha suposat un contratemps lectiu. El tío també admet que la falta d'una infraestructura bàsica de serveis –“quan plou això és un fangar”– és un altre factor que suma a favor del trasllat.

El procés per integrar el col·lectiu a un entorn urbà presenta tants reptes com interrogants. “Són gent que estan acostumats a viure aïllats i en caravanes, i ara s'hauran d'acostumar a fer-ho en un bloc de pisos respectant, per exemple, unes normes bàsiques de convivència”, comenta Julio Vargas. Ell és un dels dos mediadors, també gitanos, que els tutelaran en aquest procés de transició que durarà, ben bé, fins a finals d'any.

El reallotjament es farà en pisos de diversos municipis del Vallès, ja que, segons la Generalitat, la disponibilitat d'habitatge social dóna pel que dóna. Per a les famílies, però, aquest serà un aspecte dur que hauran de torejar. Les condicions en les quals han viscut han propiciat que hagin desenvolupat un sentiment de comunitat molt intens, petri, i que ara es veu amenaçat. “Jo no vull separar-me dels meus fills”, clamava ahir una àvia. Als mediadors se'ls ha girat feina.