Jo sóc una mala patriota

Gràcies als astres, el nos­tre govern em dóna, un dia més, l'opor­tu­ni­tat de pas­sar-me per l'entre­cuix el pro­grama pre­vist. I això que jo dic que no em per­toca, que no és el meu torn, que jo he de par­lar d'aquest tema el nou d'octu­bre, que em queda més a prop, o el vint-i-cinc d'abril, que és l'equi­va­lent.

Jo dic que la Diada és del prin­ci­pat, i que gràcies per con­vi­dar-nos a la festa i fer-nos partícips. Que la idea d'unir Alca­nar amb Vinaròs és real­ment bonica, que escam­par-ho a Mallorca és simbòlica­ment impor­tant, tal­ment férem els valen­ci­ans amb el nos­tre Cor­re­llen­gua. Però tinc alguns apunts a fer-hi: Jo crec que la cadena humana s'hau­ria de començar a la Porta dels Països Cata­lans, a Sal­ses, al monu­ment que hi ha vora el cas­tell, junt a l'auto­pista de Per­pinyà. Jo crec que hau­ria d'arri­bar de manera inin­ter­rom­puda fins a Guar­da­mar per mos­trar veri­ta­ble Uni­tat.

Perquè jo afirme i dic en veu alta (i que tan­queu-me si s'escau) que és real­ment un atemp­tat con­tra les lli­ber­tats el fet d'haver d'exi­liar els mals naci­o­na­lis­tes. I ente­nem com a mal naci­o­na­lista eixe gru­pus­cle mino­ri­tari, tall de hippys des­pi­tra­lats, que por­ten este­la­des i diuen que el valencià i el català “es lo mismo” que rene­guen del seu himne, que no diuen Comu­ni­dad Bla­ben­si­ana, que core­gen cançons de Llach o Rai­mon, ese gran trai­dor a la patria, que no saben que Franco ha muerto i que cal can­viar de tema, perquè això de regi­rar en el pas­sat no és bo (per a alguns), que cal pas­sar pàgina. Ells, que ho diuen en per­fecte cas­tellà. Ells, els bons patri­o­tes.

Al juny vaig plo­rar veient el Con­cert per la Inde­pendència al Camp Nou. Per dos motius: el pri­mer, d'emoció sin­cera en veure tot el que allà pas­sava. El segon motiu, la pena i el dolor de pen­sar que una cosa així és impen­sa­ble al Mes­ta­lla o a la Plaça de Bous de València. Ni tan sols a la vora de les facul­tats (exi­li­a­des elles també) de Taron­gers, on se cele­bren ara les con­cen­tra­ci­ons d'eixos mals patri­o­tes, d'eixa gen­tola que crema estan­que­res i clama con­tra la mare que ens ha (par­ti­cipi que ens dóna la vida però con­si­de­rat mal­so­nant).

Jo crec que també sóc una mala patri­ota, perquè m'emo­ci­ona la Mui­xe­ranga, no se sap per què. Perquè, quan sent a Fran­cisco, se'm ve a la ment Per­no­fre­nar o, més bèstia encara, Sem­pre­hem­se­gut, la nova lle­tra que Toni de l'Hos­tal ha parit i que, aquesta sí, se sent molt a prop de la rea­li­tat que ens envolta.

Jo dec ser pit­jor patri­ota encara, perquè m'estan fur­tant sub­til­ment la idea de Països Cata­lans. Com un Frankens­tein mal avin­gut, sem­bla que els pedaços de l'orga­nisme no pen­sen els uns en els altres, que quan un d'ells té fam, als altres que els (verb repro­duc­tor mal­so­nant) i deu anar a la seua total­ment. O, si més no, això és el que poten­cien els naci­o­na­lis­tes de bé, els regi­o­na­lis­tes que no veuen més enllà del seu propi interès (econòmic, és clar), els qui saben que la unió fa la força, els qui tenen por.

Jo em defi­nia en la columna ante­rior com una bona Hob­bit: Jo crec en una Comarca, en un poble, en un car­rer, en un con­junt menut. Perquè si no acon­se­guim har­mo­nia entre nosal­tres, serà impos­si­ble ver­te­brar tota la resta.

Jo dec ser una mala patri­ota...