Allà parlen, senten i pensen igual que nosaltres

L'11 setembre anàrem on calia anar. A pesar de les amenaces, de les prohibicions, de les declaracions anticatalanistes i de les censures d'aquells, que, des de la subdelegació 'provincial' i provinciana de Castelló o el 'foc amic', d'altres (com els de República Valenciana o des de “La Veu del PV”, que, ens deien que solidaritzar-se amb Catalunya sí, al territori del Principat, exiliant-nos, però, al PV no, perquè s'inhibien o abdicaven de la reivindicació del país sencer i inclús, per a desgràcia nostra, escrivien articles apel·lant a les “responsabilitats” per a no anar), nosaltres, molts valencians i catalans, anàrem on calia anar. Per responsabilitat i coratge cívic, a favor dels nostres drets i llibertats. Irenunciables. Hi havia qui volia dibuixar una frontera on no hi ha cap barrera lingüística, ni cultural, ni nacional.

Quan Joan de Pego, Elvira de València, Xelo de Xàtiva i jo mateix (de Xàbia), les persones amigues que anàrem al migdia de l'11 de setembre a prendre's una cervesa a la plaça Major d'Alcanar, el primer poble quan arribes a les comarques de Tarragona després de Vinaròs, la gent ens parlava en valencià i ens deia que allà parlaven en valencià, a la manera del català occidental que es parla a les comarques de Castelló pròxim a Vinaròs. Per tant, allà només hi ha un pont d'un riu d'aigua verdosa, el Sènia, com hi ha rius i barrancs entre el meu poble, Benigànim i Quatretonda, o entre Benigànim i la Pobla del Duc o Bellús, però parlem la mateix llengua i som el mateix poble [valencià, balear o català]. Al territori de les comarques de Tarragona, la gent, tota la gent que veiem, era amable, simpàtica, ens miraven amb bons ulls, no ens deien que anàvem allà a anexionar-nos Catalunya al País Valencià, ni al revés, ningú ens va insultar ni agredir, inclús els mossos d'esquadra, quasi en general, es comportaven correctament, com a persones, indicant,—de bones maneres—, per on havíem d'anar per arribar millor al pont de Sènia entre els comarques del País Valencià i el Principat [de Catalunya o dels Països Catalans].

En canvi, el problema greu va venir quan arribàrem al territori valencià dominat des de Madrid, allà hi havia desplegades les forces d'ocupació espanyoles de la guàrdia civil, que, en general, no parlen la nostra llengua i que quasi no ens entenien, ni feien cap esforç per entendre'ns i per incloure'ns i tractar-nos com a persones o ciutadania amb drets; que donaven ordres autoritàriament, absurdament i violentament, sense deixar-nos xafar, la part de territori que marcaven despòticament que no calia fer servir, que ens amenaçaven amb ordres militars, que duien darrere dels 400 metres que demanà ACPV, els guàrdies militars, furgonetes antiavalots, amb cascs, vestits militars i armes, tractant-nos com si fórem terroristes, delinqüents o criminals. A pesar d'ells, que estaven rabiosos, allò fou una gran festa, una festa cívica enorme, amb molta gent, vella, infants, joves, dones i homes, agafats de la maneta, proclamant que el País Valencià i Catalunya tenim la mateixa llengua, la mateixa cultura i el mateix país, vulga o no vulga, un president de la Generalitat Valenciana, posat per Madrid, —com el de les Illes—, que declara que “La CV no tiene nada que celebrar el Onze de Septiembre”. Potser, —per ignorància o per cinisme—, (o per les dues coses), no sap res de la història, de la nostra llengua [que ell no fa servir mai perquè sempre s'expressa en espanyol] ni de la cultura que hem compartit, compartim i compartirem el País Valencià, el Principat i les Illes.

Potser no sap [res de res], que, les dates del 25 d'abril de 1707 i de l'11 de setembre de 1714 marquen l'inici de la nostra dominació espanyola per tal d'aniquilar-nos, imposar-nos l'espanyol, les lleis de Castella pel Decret de Nova Planta i l'abolició dels nostres Furs, drets i llibertats. Des de llavors fins ara que encara no ens reconeixen d'igual a igual, i no ens deixen ni expressar-nos en català al parlament de Madrid ni poder veure l'única televisió, TV3, íntegrament amb la nostra llengua. Per això, que diga Alberto Fabra que al País Valencià “tenemos nuestra propia lengua, cultura y señas de identidad” és una burla i un insult, almenys, a tots els valencians catalanoparlants; perquè massa sabem quina és la seua llengua, cultura, mentalitat i nació [castellana i espanyola antivalenciana i anticatalana] i, quan afirma que “los valencianos nos sentimos cada vez más 'valencianos' y españoles” és un sarcasme, una burla i un escarni. Perquè allà al parlament de Madrid [ni, sovint, tampoc al nostre propi territori catalànic] no ens deixen ser valencians, balears o catalans, ni tan sols expressar-nos en valencià-català, ens imposen el castellà per la força de les lleis injustes, del TC o de la llei Wert que no respecten la diversitat o ens l'imposen per la força bruta de les armes, i ens governen en contra del nostres interessos de País Valencià - PPCC., en fiscalitat, llengua, cultura, sociatat i nació valencianocatalana.

En conseqüència cada vegada més gent, —en contra del que diu el president de la Generalitat—, ens sentim més valencians i més catalans. I no ens sentim ni considerem espanyols. Perquè hi ha un estat enemic que ens maltracta diàriament i políticament a tots els nivells fins a l'extermini i l'extenuació. Em sembla molt bé que els del PP al parlament espanyol, condemnen l'assalt feixista a la seu de la Generalitat a Madrid, només advertir que molts joves dels de la “Nuevas Generaciones” del PP al País Valencià són educats en el mateix anticatalanisme i es fotografien amb banderes falangistes, franquistes i nazis, com els assaltants feixistes i violents de Madrid que llençaren la bandera catalana per terra, llençar bombes químiques i agredir a la gent que no combrega amb la seua idea colonialista i imperialista, allò que el País Valencià, les Illes Balears o el Principat Catalunya és propietat d'Espanya. Com un braç que es pot amputar, sense ser-ne subjecte polític; estem radicalment en contra de la seua concepció terrorista i imperial d'Espanya que voldrien allargar durant tres segles més. Quan la lideresa d'UPyD, compara la pena de mort amb el dret a decidir, i pensa que si es fa un referèndum són els espanyols els qui han de votar i no només els catalans o critica a tots els 'nacionalismes' mentre fomenta l'ultranacionalisme espanyol, mostra el seu cinisme terrorífic i quina és la seua concepció de la democràcia, com si els anglesos decidiren sobre el referèndum d'Escòcia, els canadencs sobre el Quebec o els marroquins sobre la independència d'el Sàhara. Amb vividors de la política durant més de trenta anys i demòcrates de tota la vida així, estem salvats!