L'apunt
No s'ha de perdre el país de vista
En un futur, Europa farà d'àrbitre i no es faran animalades com defensar durant anys el Corredor Central en lloc del Corredor Mediterrani o destinar 1.300 milions d'euros a Ibèria o milers de milions a sobredimensionar la xarxa d'alta velocitat estatal o l'aeroport de Barajas, quan el que triomfa és el Prat. En aquest punt van coincidir ahir tant l'actual conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, com el seu predecessor, Lluís Recoder. I també tots dos, com els alcaldes convidats al debat, van incidir a evitar infraestructures faraòniques com aquestes i anar a cercar només les que tinguin un retorn econòmic.
És obvi que en la situació actual és difícil que una inversió en infraestructures passi per sobre, a nivell pressupostari, de les necessitats que hi haurà en els anys vinents en polítiques de salut, educació o igualtat, per citar només tres exemples. I en aquest marc, és cert que està bé que es busquin alternatives i que l'opció de la col·laboració pública i privada no ha de ser rebutjada en cap cas per motius dogmàtics, quan és cert que, en molts casos, acaba sent l'única possibilitat de tirar determinades obres endavant. Un acord, com l'assolit pel govern i Abertis en l'autopista C32, que inclogui que part del benefici privat reverteixi en inversió en transport públic és una línia a seguir.
Però, un cop tots hem assumit que “el moment dels grans pressupostos d'inversió en infraestructures ha passat”, ara no podem caure en una declaració que. més o menys, digui això: “Només farem allò en què la iniciativa privada hi estigui interessada.” Cadascuna de les infraestructures ha de ser estudiada a fons perquè el Departament de Territori i Sostenibilitat ha de fer de govern –com ha fet en el tema dels camions de l'NII i farà en la fermesa en el tema de l'eurovinyeta– i no renunciar en cap cas a gestionar les obres del país, no perdre el país de vista. No es pot caure en el que va passar amb la fibra òptica i Localret: s'havia de cablejar tot el país, poble a poble, i el consorci havia de vetllar perquè es fes de manera uniforme arreu... La realitat: les empreses només volien cablejar les grans ciutats, on veien negoci, i no es va fer. I malament anem si només fem les infraestructures de les quals se'n pot treure un rèdit econòmic per part d'un privat.
I això no és contradictori amb què es tregui un rèdit econòmic i, atenció, social, a les obres de les grans infraestructures. Hi pot haver una obra que sigui fonamental, per exemple, pel reequilibri territorial del país, o a ningú se li escapa que el transport públic vertebra i que, en molts casos, és clarament deficitari. Altra cosa és que cal fer conscient la població de quin és el cost d'aquestes obres o d'aquests serveis.
