25 de desembre del 1938
El tercer Nadal en guerra
Capítol 6
El dia de Nadal del 1938, diumenge, feia molt fred, de fet la gent tenia la sensació que era un dels hiverns més freds dels darrers anys: plovia, nevava i el vent, de tant com bufava, tallava la pell. I, sobretot, era un Nadal –un altre Nadal, el tercer– que es passava en guerra. Era dia 25 i els soldats republicans es mantenien a les trinxeres, defensant la posició i lluitant per la seva vida.
Malgrat tots els esforços per frenar l'avanç franquista, aquest no s'havia aconseguit aturar. El dia 25 van continuar caient poblacions sota el seu domini. Al sud de Lleida, un dels indrets on s'havia trencat el front, van caure Almatret, Alcanó i Granyena de les Garrigues, i en aquesta darrera va entrar la divisió Littorio, una de les unitats italianes que tant van ajudar les tropes franquistes malgrat la fal·làcia de la no-intervenció establerta per les principals potències europees. Totes van passar a ser poblacions “alliberades” per un exèrcit que s'autoanomenava “d'ocupació”.
Combats per terra i per l'aire
També el dia de Nadal al matí, més al nord, la 51a divisió franquista va anar avançant per la serra del Montsec, a cavall de les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà.
Però aquests primers dies no van ser avanços territorials gens fàcils: malgrat la diferència de moral, armament i equipament, les tropes republicanes mai no van deixar de presentar batalla i van poder establir una línia defensiva a Castelldans que van mantenir fins al 3 de gener.
No només van ser terrestres els combats del dia 25, també el cel hi va tenir un paper destacat. Els dies anteriors van tenir lloc combats aeris sobre el pantà de Camarasa i, un cop el temps va haver millorat, van continuar els bombardeigs franquistes a la rereguarda, que no van deixar de realitzar-se per ser el dia de Nadal. Tot al contrari, hi va haver poblacions en què el dia va ser tràgic, com ara Ponts (Noguera), que va viure un dur bombardeig d'una esquadrilla de Junkers que va destruir nombrosos edificis i va matar gairebé vint persones per les ferides que les bombes els van provocar.
També la comarca de les Garrigues va patir bombardeigs, concretament les Borges Blanques i Castelldans, on van morir tres persones a cada una de les poblacions. Les comarques tarragonines no van quedar exemptes del terror vingut des del cel i aquell dia fins a 20 poblacions d'aquelles comarques van patir atacs d'hidroavions Heikel He-59 que, tot i que van arribar a bombardejar la capital i la zona més poblada com era Tarragona a les vuit del vespre, no van causar cap mort.
Una rereguarda, doncs, que continuava patint bombardeigs i mancances malgrat que fos la diada de Nadal. I aquell tercer any en què se celebrava el Nadal en guerra, a totes les privacions –en aquella data d'àpats la manca de menjar s'hi va haver de notar molt per força–, s'hi havien d'afegir les notícies que arribaven des del front, on les famílies tenien pares, marits o fills. I les notícies que arribaven no semblaven gaire bones.
Devia ser un Nadal en què el patiment i l'enyor van predominar, malgrat que es va intentar fer una vida tan normal com va ser possible, si més no a la capital, on els espectacles no es van aturar. A Barcelona, al Teatre Tívoli, al Victoria, al Parthenon i a molts d'altres es van representar obres com ara La dolorosa, Me llaman la presumida, Déjame de cuentos i Katiuska, i al Teatre Goya es va celebrar un festival organitzat pel comissariat del II Batalló Mixt de Motoristes i Ciclistes.
Es van anar mantenint actives les sales, tal com s'havia fet des de l'esclat de la guerra. Als cinemes es van passar les notícies internacionals i nacionals abans de fer la projecció de la pel·lícula, uns films que eren els de sempre: d'amor, d'aventures, d'exaltació a l'heroisme i alguna tragèdia. A la ràdio van fer programació especial, una sèrie de concerts que repassaven les cançons nadalenques des del segle XV fins aquell dia. Segurament el dia de Nadal del 1938 es va intentar viure amb normalitat, però devia ser impossible.
Recordant l'Avi Macià
Aquell dia també feia cinc anys que havia mort l'Avi, el president Macià, el primer president de la Generalitat des que aquesta s'havia aconseguit restaurar des del 1714, quan la derrota en la guerra de Successió n'havia comportat la supressió per part de la monarquia borbònica. El mateix 25 es van celebrar molts actes en record seu. Des de les vuit del matí, al Cementiri Nou de Montjuïc nombrosos ciutadans van anar apropant-se a la tomba per dipositar-hi flors. A mig matí els polítics s'hi van apropar: representants del Parlament de Catalunya, del govern basc i del govern de la república.
Feia mesos, des del novembre del 1937, que Barcelona s'havia convertit en la seu dels tres governs. Lluís Companys, el president, hi va anar a la tarda i va homenatjar amb tots els honors el seu antecessor, tot pronunciant un sentit discurs amb el seu accent tan característic i carismàtic, propi de les terres de ponent. El discurs era un crit a la lluita, a la resistència, al coratge, a la defensa de Catalunya. Acabava exclamant: “Tu ens has dit amb freqüència: «Catalunya és i serà sempre baluard de la llibertat. Els catalans, sense llibertat, no podem viure.» I ens la volen prendre! Com a homes i com a poble ens volen treure la llibertat i proven d'envair-nos i ocupar la nostra Catalunya per gaudir de les seves meravelles i per humiliar-la i explotar-la. Cada pit, una muralla, president! Darrere cada pedra, al cim més alt de cada muntanya, a tot arreu, i pam a pam, el cor d'un català defensant el territori i l'ànima de Catalunya, president!”
