Sobreviure sota terra a l'horror

Capítol 12

En una estratègia que tenia com a propòsit diluir la distinció clàssica entre front i rereguarda ressenyada en els manuals d'història militar, l'aviació feixista va utilitzar durant la Guerra Civil els bombardejos sobre sòl republicà com a arma de destrucció, i dissuasió, massiva. Una tàctica de l'horror que només a Catalunya va provocar més de 4.700 morts, i que va obligar a idear i modelar sobre la marxa tot un entramat defensiu per intentar salvaguardar la població civil dels efectes de la devastació.

Ja en els primers compassos del conflicte bèl·lic, les autoritats republicanes van intuir la necessitat peremptòria d'estructurar aquesta resposta reactiva. Per aquest motiu, el 21 de setembre del 1936 la Generalitat va fer editar un opuscle amb normes sobre la manera d'actuar davant una escomesa aèria. També es van començar a fer simulacres, ja que hi havia un desconeixement latent entre la població, i la mateixa milícia, sobre com calia enfrontar-se a una ràtzia aèria. Una data clau, però, va ser el juny del 1937, que és quan es va constituir la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Un dels seus objectius era crear un sistema més o menys coordinat de vigilància i alerta en cas d'atac per aire, i que institucionalitzaria per exemple l'ús de les sirenes que acabarien conformant part del paisatge sonor de la guerra. Alhora es van adoptar altres mesures de caràcter preventiu, com ara pintar de blau l'enllumenat públic –per evitar una excessiva irradiació– i protegir els vidres de comerços i cases per limitar possibles trencadisses.

L'organisme també va ser crucial a l'hora de desenvolupar un sistema de salvaguarda subterrani que es traduiria en la construcció de fins a 2.100 refugis a tot Catalunya, 1.400 dels quals només a Barcelona ciutat. Inicialment es van habilitar en galeries de mines, del Metro Transversal i del Ferrocarril de Sarrià. Eren espais a poca profunditat, sense serveis, pensats per resistir l'escomesa de bombes de no més de 100 quilos. En aquest estadi iniciàtic, aquesta xarxa de defensa avançava a les palpentes i sense un patró excessivament planificat. Són els veïns, la comunitat, qui moltes vegades acordaven agrupar-se i iniciar la construcció d'un refugi amb l'assessorament d'un tècnic municipal i, en el millor dels casos, el suport econòmic de la junta de defensa local corresponent, tot i que aquest suport només es va concretar en un 22% de casos. L'obra, doncs, era el resultat d'un esforç conjunt basat en la cooperació i que reforçava els llaços de solidaritat davant l'adversitat. Hi ha un detall, una curiositat si es vol, que il·lustra aquest entramat descrit: la defensa passiva s'organitzava en clau veïnal, mitjançant un delegat per edifici –generalment el porter, el sereno de torn o el farmacèutic– que era qui donava les pautes de l'evacuació al subsòl. En aquesta tessitura, no ha de sorprendre la dada que només un 5% dels refugis que es van fer a Barcelona van ser promoguts directament per les administracions. La seva, la institucional, va ser una tasca més d'impuls, suport i coordinació.

La perpetuació del conflicte aeri, i sobretot de les ofensives aèries, va empènyer les juntes de defensa locals a aglutinar cada cop més protagonisme a l'hora de planificar tot l'engranatge defensiu. Aquestes muntaven cursos de salvament i primers auxilis i, alhora, es dotaven de personal qualificat per ampliar, i fer més sofisticada, la xarxa de refugis. A Barcelona tota la plantilla d'arquitectes, enginyers i auxiliars tècnics municipals van passar a dependre de l'ens. Això permetria crear, a la llarga, una xarxa subterrània que arribaria a sumar 20 quilòmetres de llargada i amb capacitat per aixoplugar entre 200.000 i 300.000 persones, el 30% de la població de l'urbs.

Aquest salt qualitatiu va permetre ampliar el ventall de tipologies constructives, i que incloïa des dels refugis situats en habitatges de nova construcció –no recomanats per a més de 50 persones– fins als que estaven en edificis rehabilitats, en solars i els independents, projectats per a ús col·lectiu. Una particularitat és que els escassos, escassíssims, exemples de resguards que van ser construïts per l'administració local, ja van ser concebuts amb la idea del seu reaprofitament futur com a aparcament, per exemple com el de la plaça del Sol del barri de Gràcia, que va arribar a tenir 800 metres quadrats de superfície i capacitat per acollir fins a 2.500 persones.

En cadascun d'aquests refugis, però, hi confluïa una sèrie de paràmetres comuns que afectaven un àmbit tan sensible com és la seguretat. D'aquesta manera, generalment estaven construïts entre 10 i 15 metres sota terra, tenien diferents entrades però eren de ràpid accés –a alguns, com el de la plaça Mercadal de Reus, també s'hi podia arribar a través de les cases adjacents– i disposaven d'un traçat en ziga-zaga per esmorteir l'impacte de les bombes. També acostumaven a tenir la cèlebre volta catalana, que els feia més resistents, o bé rectangulars. L'avanç de la guerra, que va escanyar el govern republicà des de tots els fronts, inclòs l'econòmic, va alentir el ritme constructiu d'un eixam subterrani que, més enllà de les adversitats, havia perviscut en el temps i en, molts casos, s'ha conservat fins a dia d'avui. La memòria històrica és això.