Hospitals al front i a la rereguarda

Capítol 27

La guerra estava arribant a la fi. Tothom era conscient que, vençuda i ocupada Catalunya, la resta del territori peninsular que encara es mantenia republicà no trigaria a sucumbir. El dubte era saber quants dies, quan de temps, el Principat encara resistiria davant de l'exèrcit franquista.

El 17 de gener les tropes rebels van entrar, des de Ponts i cap al sud, a diverses poblacions, entre altres a Sant Guim de Freixenet, Santa Coloma de Queralt, el Pont d'Armentera i Vespella de Gaià. De Ponts cap al nord el front es mantenia més o menys estable. Catalunya estava sent ocupada com si es tractés d'un ventall que s'anava tancant. L'objectiu principal de l'enemic era arribar a Barcelona.

Molta gent havia optat per marxar cap a la frontera, temorosa de com podien arribar a actuar els soldats franquistes en ocupar les diverses poblacions que anaven caient al seu poder. Molta altra gent havia optat per quedar-se, bé perquè no tenien opció o coratge per marxar, bé perquè esperaven delerosos l'arribada dels rebels. I, encara, un munt de soldats republicans ferits ingressats en molts hospitals arreu del territori que no van poder ser traslladats ni es van poder afegir a les tropes que s'anaven retirant alhora que oferien resistència.

El Dr. Carles Hervàs Puyal és el metge i alhora l'historiador que ha estudiat més profundament la situació, la ubicació, el funcionament i el personal mèdic que va actuar a la xarxa hospitalària catalana durant la Guerra Civil. La seva tesi doctoral, inèdita,La sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil, permet conèixer les tipologies i la ubicació d'aquests hospitals. Alguns eren per a civils i ja existien abans de la guerra; molts d'altres van ser habilitats durant els anys de conflicte per atendre soldats, i encara molts d'altres més es van habilitar durant pocs dies, setmanes o mesos en indrets ben propers al front.

Al Priorat, al Segrià, a la Ribera d'Ebre, a l'Alt Urgell i a la Noguera van funcionar hospitals de primeres cures o de campanya des que el front s'havia estabilitzat l'abril del 1938. Eren hospitals destinats a socórrer els soldats que acabaven de ser ferits a primera línia de foc, i que, pel seu propi peu o transportats pels companys portalliteres, havien arribat a aquests recintes, normalment coberts o masies aprofitades on s'havien d'atendre els ferits en condicions molt precàries. En aquests primers llocs de socors els ferits eren classificats: alguns ja arribaven morts; d'altres, molt greus i havien de ser intervinguts d'urgència; d'altres eren examinats i es convenia que podien resistir un trasllat cap a un hospital de la rereguarda més estable. La situació en aquests primers llocs de socors, ubicats tan a prop del front, es repetia més o menys arreu igual: poc després de l'inici dels combats començaven a arribar ferits, alguns en carro, d'altres en camions. Els doctors que hi havia examinaven els soldats i en funció de les ferides els enviaven cap a un hospital més endarrerit amb un paper lligat al peu o a la mà que explicava el que tenien. D'altres restaven allà mateix i eren operats per després també ser traslladats, si sobrevivien, cap a la rereguarda. No era fàcil, però, que molts d'aquests soldats superessin les primeres hores després de la intervenció i molts morien.

Un dels hospitals als quals arribaven els ferits procedents dels llocs de socors era el que es va instal·lar a la cova de Santa Llúcia, a la Bisbal de Falset, al Priorat, avui en dia visitable i amb panells explicatius dels fets. L'hospital va ser estudiat per Àngela Jackson, que va publicar el llibre Més enllà del camp de batalla i que va recuperar-ne la història. El 4 de novembre del 2001 es van inaugurar dues plaques que recorden l'hospital a la cova i els soldats morts i enterrats al cementiri. A la primera, s'hi pot llegir: “En record de tots aquells que serviren, sofriren i moriren en aquesta cova hospital, durant la batalla de l'Ebre (1938). Amb el desig que les ferides d'aquella guerra estiguin ja guarides.”

No va ser l'únic hospital del Priorat. La comarca era molt a prop del front, just darrere d'on va tenir lloc la batalla de l'Ebre, i això va fer que es convertís en la rereguarda més immediata i per tant en zona de descans de tropes, d'avituallament, de llocs de comandament i d'hospitals militars. Però a més també hi passaven les vies del tren que anaven en direcció a Reus i a Tarragona, on hi havia grans centres sanitaris. De fet, durant el conflicte també es van habilitar vagons de tren com a hospitals mòbils, amb sales per a pacients i sales d'operacions que traslladaven els ferits del front cap a la rereguarda. Però els metges no podien operar mentre el tren funcionava, pel moviment i la inestabilitat, de manera que s'aturaven en túnels propers a estacions, resguardant-se dels possibles bombardeigs i metrallaments que podien produir-se. Malgrat buscar refugi als túnels, calia col·locar unes lones com a tendals damunt de la taula d'operacions perquè el degoteig de pedretes i sorra del sostre del túnel era constant a causa dels bombardeigs, tan freqüents. D'aquests trens en van circular bastants, i encara van ser molts més els hospitals que es van habilitar en diversos indrets de Catalunya, aprofitant grans edificis com ara escoles, balnearis, convents, etc.

Un d'aquests llocs van ser les escoles d'Olot, capital de la Garrotxa, on s'han conservat les llistes dels soldats que hi van morir però també totes i cadascuna de les fitxes dels que hi van ser tractats i guarits. Dades conservades que no són gens freqüents de trobar avui en dia, malgrat que hi ha diversos hospitals del territori que han estat estudiats en profunditat per historiadors i especialistes, i que han fet públics els seus treballs a la xarxa, en llibres o en revistes. És el cas de l'hospital que es va habilitar a Cervera, els quatre que es van habilitar a Manresa, el de Cambrils, el de Banyoles i el de Mataró, només per citar-ne alguns.

La guerra estava arribant a la fi però deixava darrere seu un rastre de mort i destrucció impressionant.