L'inici de la dictadura
Un país devastat i anorreat
Capítol 55
Els costos de qualsevol guerra superen els teòrics beneficis que se'n deriven. Quan a més a més, com en el cas de Catalunya, formes part del bàndol perdedor no hi ha expectatives que l'acabament del conflicte signifiqui una millora de la situació de la població a curt termini.
Catalunya havia perdut la guerra, i amb aquesta les llibertats, bona part del capital humà i intel·lectual i la força de treball. El país estava anorreat i la reconstrucció seria una tasca dura, sobretot si tenim en compte que els vencedors no portaven al cap reconstruir res, sinó deconstruir l'assolit durant dècades de prosperitat i instaurar unes noves regles de joc, que no serien gens agradables per als derrotats, inclosa la població civil.
El primer que havia d'afrontar el país era el més dolorós en qualsevol guerra: la pèrdua de capital humà. Segons els càlculs dels historiadors, a Catalunya van perdre la vida 38.500 combatents sobre els 2.920.748 habitants que tenia el Principat el 1936. Una xifra que representa una mitjana de morts del 13,27 per mil. És una quantitat estremidora, sobretot quan fem servir termes comparatius per calibrar la magnitud de la pèrdua. El total de morts equivaldria a la desaparició sencera d'una ciutat de la importància de Tortosa o de les comarques de l'Urgell, la Segarra i el Baix Penedès totes juntes. És precisament a l'Urgell, al Baix Penedès, al Baix Camp i a les Garrigues on es concentra la pèrdua més important de vides. Les baixes se situen en un índex d'entre el 15 i el 18,9 per mil, superior a la mitjana catalana.
A la xifra de més de 38.000 militars republicans, hi hem de sumar els 2.900 soldats franquistes a qui es va llevar la vida a Catalunya durant la guerra.
Els soldats no van ser, però, els únics que van perdre la vida. Tot conflicte militar provoca un impacte en la població civil, allò que des de fa uns anys s'anomena eufemísticament danys col·laterals. A Catalunya, entre 5.000 i 5.500 civils van deixar la vida en els bombardejos que van arrasar el país tant des de l'aire com des del mar. Aquest seria el primer conflicte bèl·lic de la història moderna en què l'aviació atacaria sense escrúpols la rereguarda, on es concentra la població civil. L'excusa dels atacs la trobem en la necessitat de destruir les fàbriques d'armament bèl·lic, però no es pot amagar la intenció dels franquistes de debilitar els republicans fent disminuir la població que els donava suport.
La meitat de totes les víctimes a causa dels bombardejos es concentraven a la capital de Catalunya. Barcelona encapçala una llarga llista de ciutats assolades per les bombes italianes: Figueres, Granollers, Tarragona, Reus, Badalona, Lleida, les Borges Blanques, Girona i Sant Feliu de Guíxols continuen una llista que no acaba aquí.
El macabre recompte de vides perdudes no s'acabava, hi hem de sumar les que es produirien durant anys per causa dels accidents de postguerra i, principalment, totes aquelles que eren fruit d'una acurada i sistemàtica repressió que cal atribuir, en períodes diferents, als dos bàndols. En total 8.352 persones van morir com a conseqüència d'accions violentes lligades a la seva filiació política o associativa durant el conflicte, i 4.000 més, entre el 1938 i el 1953 per la persecució política dels vencedors.
Catalunya es buida
El Principat no només va perdre aquells que van caure en combat o durant la repressió, sinó també l'eixam de persones que van fugir tement la revenja dels vencedors. Entre morts i exiliats es calcula que entre 130.000 i 150.000 persones van desaparèixer de Catalunya. Una xifra d'una dimensió que va sacsejar profundament l'equilibri social i demogràfic del país i que tindria conseqüències per l'esdevenir de Catalunya durant dècades.
En qualsevol balanç de guerra l'altra partida fonamental és la de les pèrdues materials. Per la seva situació estratègica i pel seu dinamisme industrial tradicional Catalunya va viure des de l'inici de la guerra l'atac constant dels revoltats en forma d'atacs aeris i bombardejos massius sobre poblacions i infraestructures. Centres industrials, instal·lacions portuàries i vies de comunicació eren un objectiu dels franquistes des de l'inici de la sublevació militar.
Barcelona encapçalava de nou el rànquing de les ciutats catalanes més fustigades. A la ciutat van resultar destruïts o afectats per les bombes més de 1.500 edificis, a Tarragona se'n van ensorrar totalment 74 i 522 més van resultar seriosament danyats i el port també es va veure molt afectat. La llista es pot ampliar tant com es vulgui: Reus, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Badalona... És rellevant el cas de Tortosa. Dels 2.596 edificis censats abans del juliol del 1936 només 484 van resultar il·lesos.
Al final de la guerra, doncs, ens trobem amb un país minvat de capital humà, amb un teixit urbà trinxat per les bombes i sense capacitat productiva, perquè les seves fàbriques havien estat esborrades del mapa. La tasca de reconstrucció no seria pas fàcil, perquè l'economia espanyola no tenia capacitat de regeneració ràpida, entre altres coses perquè el règim havia escollit el camí de l'autarquia. Allò que el franquisme pensava reconstruir en 10 anys trigaria força més a poder ser una realitat que, d'altra banda, respondria a uns interessos que no sempre serien els de Catalunya.
Els anys que li esperaven, al Principat, a partir del 10 de febrer del 1939, quan es va declarar que la guerra en sòl català havia acabat, eren de misèria. No hi havia esperança per al país, que comprovaria com els països europeus que van donar esperances a l'Espanya republicana, França i Gran Bretanya, eren dels primers en reconèixer, el 27 de febrer, el règim de Franco.
