L'inici de la dictadura
Tancats entre filferros a la platja
Capítol 57
Fins a mitjan febrer del 1939 es calcula que 464.000 persones refugiades van travessar la frontera i l'Estat francès no tenia cap estructura per acollir-les. El govern francès es preocupava cada vegada més per la imminent guerra que estava a punt d'iniciar-se a les fronteres de l'est del seu territori i no va saber, o no va voler, anticipar-se a la tragèdia que ja era una realitat a la frontera del sud. Les comarques de la Catalunya del Nord (el departament dels Pirineus Orientals en la terminologia de l'administració francesa) són a primera línia i reben l'impacte d'aquell èxode. Segons l'historiador Albert Balcells, la població de la Catalunya del Nord el 1939 era d'uns 234.000 habitants i el territori va haver d'assumir aquell mes de febrer l'arribada de prop de 500.000 refugiats. En un primer temps, a cada pas fronterer des del litoral, resseguint l'Albera, el Vallespir, el Conflent i fins a la Cerdanya, les autoritats franceses van crear uns “centres d'acollida”, uns camps provisionals on els cossos de seguretat aparcaven els refugiats.
En la majoria dels casos eren prats i descampats que tenien com a finalitat reagrupar i controlar les persones: a la Guingueta d'Ix, la Tor de Querol, Oceja, els Banys de Vernet, Prats de Molló o Sant Llorenç de Cerdans. A l'Alt Vallespir i la Cerdanya hi ha neu i temperatures extremes (fins a 10 sota zero a la Cerdanya), i els refugiats s'havien d'evacuar a altres zones de França. Les autoritats franceses no havien preparat cap infraestructura, però sí que tenien clar que havien de tenir confinats els nouvinguts: des del 28 de gener, a la Catalunya del Nord hi actuen uns 50.000 membres de diferents cossos de seguretat, entre gendarmes, policies antidisturbis (gardes mobiles) i soldats dels exèrcits d'infanteria i cavalleria reforçats per regiments formats de soldats de les colònies franceses, senegalesos i sarais d'Algèria i el Marroc.
Centre de triatge al Voló
El Voló (punt de cruïlla entre els eixos que vénen del Pertús, del Vallespir o de Perpinyà) va esdevenir el primer i principal camp de triatge i control dels refugiats: des d'allà alguns eren evacuats cap a altres camps d'Occitània i de l'interior de França.
La majoria dels refugiats, però, eren dirigits cap a camps de concentració de la costa rossellonesa que ni estaven fets. Des del Voló, per grups de 500 i enquadrats pels soldats, els refugiats havien de fer 30 quilòmetres més fins a Argelers de la Marenda, on es va situar el camp més important i on també s'encaminaven els que havien entrat per Portbou. A la platja, el primer equipament que s'hi posava eren els pals i els filferros perquè els refugiats quedessin tancats per tres bandes; la quarta era el mar i per allà no s'escaparia ningú. La resta, els equipaments sanitaris i les barraques per posar les persones a recer de la intempèrie només vindrien més tard, expliquen els periodistes Queralt, Fabrés i Grando al llibre Les camps du mépris.
Les primeres barraques que es van anar aixecant eren per als ferits i malalts, alguns van passar fins a onze mesos abans de poder dormir en una barraca de fusta. Milers de persones quedaven apilonades d'aquesta manera sobre la sorra en un hivern gèlid i agreujat per una forta tramuntana.
Al camp d'Argelers la població va passar d'uns 20.000 habitants el dia 6 de febrer a uns 75.000 el dia 9; aviat van ser 100.000 i es va haver d'obrir un segon camp a Sant Cebrià que ràpidament va arribar als 80.000 refugiats. I ja el 9 de febrer, un grup de refugiats custodiats pels cossos de seguretat van ser encarregats d'iniciar al Barcarès un tercer camp.
Trasllats i dispersió
Els refugiats eren traslladats d'un camp a l'altre en funció del seu destí: el Barcarès feia la funció de lloc de trànsit per als que volien retornar a Espanya o els que s'apuntaven a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE); el Barcarès també va passar a ser camp d'entrenament per als que entrarien als regiments de marxa de voluntaris estrangers. Al camp de Ribesaltes (al nord de Perpinyà) hi posaven dones i infants. També es van crear camps especialitzats com el del castell de Cotlliure i el de Vernet d'Arieja, que eren concebuts com a camps de càstig per a refugiats considerats perillosos i que sovint només eren militants que no havien renunciat a mantenir-se actius. Es van obrir camps més enllà de la Catalunya del Nord, a Rieucros (a la Losera), Montoliu (Auda), Lazeres (Arieja), Ogeu i Gurs (ja a la zona del Pirineu atlàntic) i fins a Aquitània.
Durant els primers mesos i particularment als camps de concentració superpoblats del Rosselló, calia sobreviure embolicant-se en mantes, recers de fortuna fets de canyes i enterrant-se en forats a la sorra per protegir-se del fred i la fam, tal com va recollir el director Felip Solé en el documental Camp d'Argelers.
En aquestes pèssimes condicions sanitàries les epidèmies de colitis, de paludisme i tifus proliferaven tant com la sarna i els polls. Els hospitals locals estaven desbordats i el govern francès va noliejar quatre vaixells de la marina mercant per fer-ne vaixells hospitals: dos a Portvendres i dos a Marsella. Tot i la dificultat per xifrar amb exactitud la mortalitat que van generar aquelles condicions, en els sis primers mesos del 1939, les avaluacions del nombre de morts als camps nord-catalans són d'entre 5.000 i 14.600 persones. La majoria de refugiats havien salvat la vida passant la frontera però amb la humiliació afegida d'unes condicions de recepció desastroses al territori de la república veïna. Aquestes condicions expliquen en gran part que molts refugiats optessin per tornar tot i les represàlies a les quals s'exposarien. El desembre del 1939 havien tornat 340.000 exiliats i en quedaven a França uns 140.000.
