La lluita persistent i abnegada de Carles Pi i Sunyer
L'èxode de milers de catalans fugint del final de la guerra i per evitar el que ja es preveia que seria una dura repressió del règim franquista va convertir alguns punts del país en centre neuràlgic de tot un país en plena retirada. Un dels personatges que tindrien un paper important en l'ajuda a intel·lectuals catalans a fugir de la massacre va ser Carles Pi i Sunyer, un polític i activista catalanista que combatria allà un fos a favor de Catalunya i els drets dels seus ciutadans. Pi i Sunyer va ser una de les figures que van ajudar personatges cabdals com ara Pompeu Fabra, Mercè Rodoreda, Joan Oliver i Carles Riba, entre d'altres, i les seves famílies perquè arribessin a un refugi segur, com va ser en aquells dies del final de la guerra el Mas Perxés d'Agullana. La fi dramàtica del conflicte era imminent, i aquest mas va servir de parada per a molts catalans camí de l'exili.
L'activisme de Carles Pi i Sunyer es pot dir que ja va venir marcat pel seu llinatge. Fill del metge i catedràtic de medicina i de Carolina Sunyer, filla del dirigent republicà federal Francesc Sunyer, la seva passió per la cultura i la seva abnegació com a combatent pel catalanisme, ja fos des de Catalunya o des de l'exili, li va permetre constituir-se en una de les figures polítiques més rellevants. Aquest enginyer barceloní procedent d'un llinatge altempordanès de seguida va instigar contra la dictadura de Primo de Rivera, primer des de l'organització 1640 i després des d'Acció Catalana, de la qual sortiria per acostar-se a Esquerra Republicana. Diputat des del 1931 a les Corts espanyoles i diputat català a partir del 1932, quan entra oficialment a ERC, partit que presidiria durant dos anys. En el govern català assumiria la cartera de finances en l'últim govern de Francesc Macià i seria conseller de Cultura els últims anys de la guerra. Pi i Sunyer també seria reconegut pel seu doble període com alcalde de Barcelona. Empresonat pels fets del 1934, aprofitaria les seves connexions amb Madrid –seria ministre d'Economia i de Treball– per accelerar competències cap al govern català.
A final de gener del 1939 va emprendre el camí de l'exili, que el duria a França, per bé que s'establiria a Londres. Des de la llunyania va seguir la seva lluita política, com ho demostra que fos un dels integrants del govern de la Generalitat a l'exili entre els anys 1945 i 1947, sota la presidència de Josep Irla. Aquest polític i intel·lectual s'establiria a Caracas (Veneçuela) i la seva incansable lluita el va situar entre els personatges catalans més respectats a l'exili. Va morir l'any 1971 a Caracas, a causa d'un atac de cor.
