Pernil ibèric i marisc per celebrar-ho
La “desfilada de la Victoria” va acabar amb un dinar protocol·lari i exclusiu al Palau de Pedralbes. Com es pot veure a través d'una informació facilitada per la Fundació Pi i Sunyer, la invitació oficial demostra que el menú va ser selecte. Que no es van estar de res, en definitiva, quan la població sortia d'una guerra i tenia davant seu, encara, anys de racionament i de gana: “pernil ibèric, amanides diverses, marisc, ous, pollastres a l'ast, taules de formatges i postres dolces” van formar el menú. Tot plegat, regat amb vins de Jerez, Marqués de Murrieta, xampanys i licors. Comptant el condicionament de l'espai (entre treballs de fusteria i enllumenat del palau) i el menjar, l'estada de dos dies de Franco al Palau de Pedralbes va costar a l'Ajuntament barceloní 11.737,70 pessetes.
El dictador havia començat el seu dia passant revista a unes divisions formades a l'avinguda de Pedralbes, juntament amb el general Fidel Dávila, ministre de Defensa i cap de l'Exèrcit del Nord. Posteriorment, es trasllada en cotxe descobert a una casa noble situada al número 520 de l'avinguda Diagonal, entre els carrers de Balmes i Enric Granados. Hi arriba envoltat de la seva cavalleria marroquina.
Al vespre, s'emet per Radio Nacional de España a Barcelona un discurs de Franco, que comença així: “Españoles de Cataluña, el grandioso desfile de nuestro invicto Ejército, por la Capital de Barcelona, después de liberar hasta el último rincón de las tierras catalanas, es el acontecimiento más grandioso de nuestro renacer.” És un missatge on no s'està de fer referència explícita a l'ofensiva catalana: “Catalanes, no olvidéis nunca que por la redención de esta querida tierra entregó España su mejor tesoro: ¡¡La sangre generosa de su juventud!!”, segons reprodueix, l'endemà, La Vanguardia Española. Franco també insta els catalans a honorar i glorificar “siempre a los caídos heroicamente por tal alta empresa.” Acabarà el seu discurs amb aquesta afirmació: “Españoles: Desde esta tierra de la Gran Cataluña rescatada, gritad conmigo ¡¡Arriba España!!, ¡¡Viva España!!” Barcelona tot just tastava l'inici d'una propaganda dictatorial que s'allargaria quatre dècades. Una propaganda que arrossega tota la premsa addicta al règim. Tampoc n'hi ha d'altra. A través del seu diari, Solidaridad Nacional, els falangistes s'ofereixen amb contundència a Franco: “Te seguiremos donde quiera que España y tú queráis ir. Moriremos cantando como tantos lo hicieron, antes y después. Lucharemos cantando...” Un oferiment ben contundent i ridícul.
