La imatge que il·lustra aquestes línies ho diu tot. Uns cortinatges foscos, amb la funció de taló de fons, com una armadura, cobreixen el característic trencadís multicolor de l'escenari del Palau de la Música Catalana. La llum del modernisme escalfada per l'aire marcial i tètric d'un acte feixista presidit pel lema asfixiant de “José Antonio Primo de Rivera. ¡Presente!”. Això era la Falange, això va ser la Falange al llarg dels quaranta anys de dictadura (la fotografia és del 1969!); exaltació feixista damunt de les mateixes fustes que havien servit per sublimar la cultura.

El pensament únic que emanava de la Falange es va estendre arreu, com un mantell opressor. Tot ho controlava, tot ho havia de controlar, tot ho ocupava i tot ho havia d'ocupar, també un lloc tan emblemàtic com la seu de l'Orfeó Català. Amb Barcelona ocupada, el primer acte que es va celebrar al Palau de la Música va ser un festival de les regions, el 26 de març del 1939, acte que va merèixer aquest tractament a la premsa de l'època: “En ser incorporat a les activitats de la Nueva España s'ha fet desaparèixer del nom del Palau de la Música aquell additament de catalana que semblava que significava una exclusió, afortunadament no realitzada completament, dels compositors de les regions germanes.”

De la fotografia del 1969 o l'acte del 1939 i el seu tractament a La Vanguardia Española en parla Antoni Sàbat en el seu llibre El Palau de la Música Catalana. Els anys de la repressió franquista, 1936-1975, d'Edicions de 1984. Un dels fets més corprenedors que Sàbat narra i que demostren fins a quin punt els feixistes es van apoderar del Palau van passar el 1972 i ell mateix en va ser protagonista. Amb motiu d'un homenatge als excombatents, Sàbat va rebre la visita al seu despatx d'administrador del Palau de dos homes que volien llogar la sala per fer-hi un acte que havia de presidir Blas Piñar. Volien el Palau per al 26 de gener i Sàbat va dir-los que ja estava ocupat. Hi va haver un estira-i-arronsa fins que un dels homes es va treure una pistola que portava al cinturó dels pantalons, la va deixar damunt de la taula i va convidar Sàbat a tornar a mirar si la sala estava lliure. Amb molta sang freda, Sàbat va dir-los: “Aquesta data està compromesa, em sap greu.” Els dos homes van marxar i l'endemà la direcció del Palau va rebre una trucada de Govern Civil ordenant deixar lliure la sala per al dia 26. Aquell dia Blas Piñar hi va fer un discurs d'una hora i mitja i en acabar alguns dels assistents van abandonar el Palau cridant: “A cremar llibreries!”