El país dels perdedors

‘Ton Carboner', o sigui Antoni Rotllant, fill de Sant Hilari Sacalm, llibertari, roder i bosquerol, membre del comitè antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu (Guilleries), i perdedor de la guerra, va viure tots els graus de la repressió. Assignat a la columna Macià-Companys i fet presoner a Loscos (Terol), va passar pel camp de concentració de Medina de Rioseco; condemnat a mort, va patir presó a Torrero, a Saragossa, a la Model de Barcelona, al dipòsit de presoners de Sant Domènech de Girona i finalment, quan va ser destinat al batalló de treballadors que reconstruïa el canal de la filatura Burès, al Pasteral (la Selva), es va escapar. En Ton m'explicava que al camp de Medina els responsables havien convertit el terror en el ciment del règim, la qual cosa feia que els captius, humiliats i morts de gana, es creiessin hostes de l'infern.

Després del fracàs del cop, els franquistes van deixar clar que no hi hauria clemència i, si inicialment van tancar els que s'havien oposat directament a l'aixecament –fossin militars, forces d'ordre públic o civils armats, la majoria dels quals van pagar amb la seva vida en afusellaments col·lectius–, més tard, en la mesura que s'anaven capturant soldats, es van perseguir totes les persones sospitoses de no ser fidels al nou ordre, la qual cosa va provocar el sobreeiximent de les presons i l'aprofitament de qualsevol recinte, places de toros, convents i escoles com a centres de detenció preventiva. No va ser fins al 13 de juliol del 1937 que, coincidint amb l'estabilització dels fronts i la centralització del poder en la figura de Franco, es va crear la Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros de Guerra (ICCP), i es va definir la funció de les instal·lacions. Es tractava de reeducar i reevangelitzar les masses revolucionàries, atees i marxistes, i, en aquest aspecte, el nou Estat va convertir els camps de concentració, sota jurisdicció militar, en centres on els presoners no tan sols eren estabulats, sinó on també se'ls classificava segons quin fos el seu grau d'adhesió al Glorioso Movimiento Nacional.

L'estructura militaritzada i jerarquitzada que governava els recintes establia diferències entre el grup dels presoners i el dels presos: si en la primera categoria s'incloïen els soldats evadits i capturats del bàndol republicà (“prisioneros” i “presentados”) i els exiliats que havien tornat de França –la qual cosa els atorgava una certa esperança– en la segona hi destinaven les persones, normalment condemnades d'entrada, que després d'una denúncia política –que podia ser anònima, pública o privada– havien estat detingudes per les forces públiques o els grups falangistes i parapolicials. Ja hem dit que la principal funció dels camps era determinar el grau d'adhesió al GMN, fixar les responsabilitats polítiques i criminals i gestionar la sort, la condemna o la salvació dels imputats.

Un mecanisme pervers des de l'origen que sotmetia els captius a una ruleta de la fortuna, en què, per salvar la vida, més que confiar en les lleis, s'havien de refiar de l'aval atorgat per servidors fidels del nou ordre –militars, capellans, caps de la Falange, industrials o hisendats– que els podien treure de la reclusió. Si no trobaven fiador, se'ls jutjava sense garanties i de manera sumària, la qual cosa podia comportar la condemna a mort, a la cadena perpètua o a un llarg període de reclusió, que venia acompanyat del Sistema de Redención de Penas, que no era altra cosa que una coartada religiosa institucional per convertir primer els presoners de guerra i més endavant els quintos desafectes en mà d'obra semiesclava de la qual es van beneficiar l'Estat franquista, l'Església i moltes empreses privades.

L'entrada a Catalunya de l'exèrcit d'ocupació va arribar acompanyada primer dels batallons de treballadors i més tard es van aixecar diversos camps de concentració que van mantenir l'activitat entre el 1938 i el 1942. Els primers es van obrir a Lleida –a la Seu Vella, al Seminari Nou i al Seminari Vell– i, segons recull Aram Montfort en les seves investigacions, la successió va continuar el gener del 1939, quan es van crear els de Mollerussa, Tremp, Reus (Institut Pere Mata, Escola de Treball, Caserna de Cavalleria, 1939-1942) i Tarragona (La Punxa), i al febrer, quan després de la definitiva derrota de Catalunya es van engegar els de Cervera (Universitat, El Ciment, 1939-1942), la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Figueres (la Carbonera i el castell de Sant Ferran, 1939-1942), Manresa, Granollers, Igualada, Barcelona (Casa de la Caritat d'Horta, el Cànem, el Palau de les Missions de Montjuïc) i el de Bossòst el juny del 1940.

Molts soldats catalans van ser internats en camps situats a l'altra banda de l'Ebre, ja fos Miranda de Ebro, Saragossa, Deusto o Alcalà de Henares. Entre les víctimes, Rafael Mas Massa, tancat a Sondica (País Basc), o Robert Boada Trillas, tots dos veïns de Vidreres –el segon el 22 de gener del 1942 va morir a Quinto, sucursal del camp de Belchite (on estava internat Andreu Taulés), oficialment d'una insuficiència aguda de miocardi, eufemisme que definia l'afusellament–; o Lluís Capellera, àlies Pierre, que després de fer la guerra amb la República i anar a petar al camp d'Argelers va tornar a Catalunya i va ser tancat a la Carbonera de Figueres, on va ser avaluat com a desafecte al règim, obligat a reenganxar-se a l'exèrcit i a viure un llarg període de privacions que el van portar a Sevilla i a Tarifa, per acabar a Euskadi, entre Irun i Errenteria, treballant a pic i pala a la carretera que havia de portar Franco (finalment va arribar en tren) a entrevistar-se amb Hitler.

Les xifres recullen que al llarg del 1939 van passar pels camps franquistes entre 100.000 i 150.000 catalans, molts dels quals, tot i l'arribada de la victòria, van haver de purgar la culpa de defensar la legalitat amb la vida o treballant com esclaus pel nou Estat.