Quatre minuts com quatre lloses

Quatre minuts són molt o són molt poc en funció de les circumstàncies. Quan aquests quatre minuts porten la càrrega del dolor, de la impotència, de la ràbia i la frustració per la pèrdua de quatre vides humanes en tràgiques circumstàncies, es fan eterns i el silenci que els acompanya pesa sobre la consciència dels assistents. Ahir la plaça Vella del Vendrell –atapeïda de gent– va emmudir durant quatre minuts en un sentit homenatge a l'Ayoub, el Thami, el Mohammed i l'Osama, els quatre germans d'onze, vuit, sis i quatre anys morts en l'incendi del pis on dormien dimarts a la nit. Quan el silenci pesa, el millor bàlsam és la melodia d'un violí que entona un càntic que no fa diferència entre races i que transmet pau i concòrdia. Estant al Vendrell no podia ser més encertat escollir El cant dels ocells, de Pau Casals, per amansir una encara latent necessitat de justícia per parts dels assistents. Després venien una tanda d'aplaudiments i quatre globus blancs que desapareixien ràpidament cel amunt.

Poques paraules serveixen quan es tracta d'estovar el dolor que provoca la mort, però ahir els companys de l'escola Teresina Martorell van agafar coratge per sortir davant dels aproximadament 500 congregats i dir que s'estimaven els germans. “Recordarem l'olor de colònia que feia l'Ayoub”, deia el text que van llegir, que concloïa: “Portarem el vostre record al nostre cor. Ens heu deixat un somriure.” A la tarda, ja a l'escola, van plantar quatre arbres al pati, una altra manera de fer perdurar el seu testimoni i que arreli el seu record.