Pelegrins per la contrada del Penyagolosa

L'últim divendres d'abril, com cada any, les Useres reviuen una tradició que està emmarcada dins el costumari valencià secular. Es tracta d'una de les celebracions més sorprenents i insòlites —pels seus elements espirituals i religiosos— i amb uns valors estètics que naixen de la conjunció del paisatge, els ritus ancestrals i la sensibilitat de la gent que fa possible complir amb aquesta tradició.

Al seu origen sembla que té l'inici en un vot del poble de les Useres, mitjançant el qual el cap de cada casa havia de pujar al santuari de Sant Joan de Penyagolosa una vegada a l'any, en sol·licitud de salut, pau i pluja. Tres coses que aquella societat rural necessitava per poder tirar endavant.

No se sap ben certa la raó per la qual cada any fan aquest viatge una colla de joves d'aquesta vila. Uns diuen que va ser la pesta del segle XV, altres, que si ho va provocar la guerra, la sequera o qualsevol altre desastre generalitzat, però el ben cert és que es tracta d'una celebració de tot un poble que jdemana misericòrdia.

En tot cas, es podria datar al començament del segle XIV, quan el poble de les Useres s'havia afermat com a domini dels Eiximenis d'Urrea, senyors de l'Alcalatén i ja no hi restaven moriscos a les seues contrades.

Des d'aleshores ençà, els Pelegrins de les Useres continuen pujant cada any a Sant Joan de Penyagolosa. Sols van parar durant els tres anys de la darrera guerra fratricida a causa de la insurrecció del general Franco i tot i això, no hi ha ningú que no puga dir que, en secret, alguns no hi varen pujar.

Dotze més ú

En són sempre el guia i dotze pelegrins vestits amb una túnica grisa moradenca, de tela grollera, amb esclavina ben lligada al cinturó de cuiro. Al coll hi pengen rosaris de grans grossos i creus ben aparents. A l'esquerra de la cintura, llevat del guia, es pengen rosaris menuts aportats per parents, amics i coneguts perquè facen el viatge amb ells. Al cap, el barret d'ales caigudes, que tant serveis per a protegir-los del sol com de la pluja o el vent i per a amagar-los la cara i, sobre tot, la mirada.

A les mans, com ajut i recolzament per als 35 quilòmetres de caminada d'anada i uns altres tants de tornada, hi porten el bordó, un pal recte que acaba amb una punta rodona.

El pelegrí, amb aquesta aparença, representa ser un membre de la classe més baixa del poble. La resta d'acompanyants que els envolten hi vesteixen normal i porten barrets distingits.

El seguici

Tot aquest quadre, tota aquesta representació medieval, es completa amb “el càrrega”, el responsable dels animals que porten tot el necessari per a la jornada llarga que han de passar pels caminals dels voltants del Penyagolosa.

Està també “el dipositari”, que és l'encarregat de portar l'administració i de guardar tot el que és propi dels pelegrins, materialment parlant.

Però resten els representants dels dos poders constituïts a l'Edat Mitjana: el de l'Ajuntament i el de l'Església. El primer assegura la protecció del poder civil. El capellà els proporciona la participació eclesiàstica en el ritu i la garantia d'ortodòxia i l'auxili espiritual a tots els que componen aquesta expedició autosuficient, com si fos una ceifa musulmana.

Tanca tot aquest decorat humà, els tres cantors i un ajudant, que van revestits amb roquet sense mànigues i porten la creu i els farons de llautó característics.

Canten els galls

Quan aquest divendres 25 d'abril comencen a cantar els galls, el guia recull els altres pelegrins i, tots plegats, acudeixen a l'església del poble, on es farà la missa de pelegrins.

En acabant comença una processó en silenci pels carrers de la vila fins arribar al remat del carrer de l'Alcora on, ja fora de les cases, es calcen i mamprenen el camí, que ha estat qualificat per molts entesos com a iniciàtic, que els conduirà per tossals i canyades, caminals i sendes de muntanya, fins a Sant Joan de Penyagolosa.