“Jo robava amb la pistola, ells ho han fet amb un boli”

Ama­deu Case­llas s'ha pas­sat mitja vida a la presó. Hi va entrar per pri­mer cop amb 19 anys i ara, amb 54 i ja en lli­ber­tat, explica la seva experiència en un lli­bre. Atra­ca­ments a punta de pis­tola, anar­quisme, fugues, vagues de fam, cel·les d'aïlla­ment... Tot això forma part d'Un reflex de la soci­e­tat (El Gri­llo Liber­ta­rio), el lli­bre de Case­llas del qual avan­cem alguns frag­ments acom­pa­nyats amb comen­ta­ris de l'autor.

Em va sor­tir l'opor­tu­ni­tat de tre­ba­llar a Balenyà en una fàbrica de cadi­res. Allà vaig conèixer algu­nes per­so­nes que de manera clan­des­tina per­ta­nyien a la CNT [...] de seguida hi vaig sim­pa­tit­zar. Vam pla­ne­jar com llui­tar con­tra un sis­tema amb el qual no estàvem d'acord i, com que no teníem altres mit­jans de finançament, ens vam pro­po­sar atra­car un banc. [...] Al banc [a Tara­dell] hi vam anar tres. Estàvem morts de por però l'un per l'altre al final ens vam deci­dir a entrar. Va ser més fàcil del que ens havíem pen­sat i ens van entre­gar els diners sense gai­res pro­ble­mes.

“Per mi la vida és més impor­tant que els diners. Quan entrava a un banc m'empor­tava molts cèntims, però mai he vol­gut fer mal a la gent. No em pene­deixo dels diners que m'he empor­tat del banc. Tot el con­trari. Me n'hau­ria d'haver empor­tat molts més. Del que sí que em pene­deixo és d'haver donat un espant als emple­ats, que no en tenien cap culpa. A mi no m'han enca­no­nat mai, però si algú amb un pas­sa­mun­ta­nyes m'enca­nona l'espant ha de ser grandiós. Als tre­ba­lla­dors dels bancs els demano perdó.Veient el pano­rama actual, encara em refermo més en la idea que me n'havia d'haver endut més. Jo almenys robava els bancs amb una pis­tola, ells han enga­nyat amb un boli els pen­si­o­nis­tes i la gent del car­rer (amb pre­fe­rents i hipo­te­ques abu­si­ves). Ara hi ha altres mane­res de llui­tar con­tra les injustícies, però em refermo que en aquell moment ho estava fent bé.”

En aquesta presó [la de Girona] vaig conèixer per­so­nat­ges com Josep Puig­neró. Ell estava con­dem­nat per delicte ecològic, em sem­bla recor­dar que va ser el pri­mer a ser con­dem­nat per aquest tipus de delicte. La con­demna era bas­tant alta pel tipus de delicte: qua­tre anys, dos mesos i un dia, el que nosal­tres ano­menàvem La Yeyé.

“És un per­so­natge curiós, en Josep Puig­neró. Pocs dies després de ser a la presó va venir amb una ampo­lla de Rioja i jo li vaig dir: «Com és que tu pots por­tar una ampo­lla de vi aquí dins?» Em va res­pon­dre que a ell no li pas­sa­ria res, que si no tan­ca­ria totes les fàbri­ques i ja està. També vaig coin­ci­dir amb Javier de la Rosa i Ruiz Mateos. Aquest últim em va caure molt bé perquè aju­dava els pre­sos. Pagava peti­tes fian­ces i havia com­prat alguna tele. Javier de la Rosa, en canvi, sem­pre anava envol­tat de fun­ci­o­na­ris, i la relació amb els pre­so­ners no era pre­ci­sa­ment grata.”

Un dia em vaig cosir la boca [per pro­tes­tar per les con­di­ci­ons a la presó].. Vaig pre­pa­rar qua­tre agu­lles amb un tros de fil cadas­cuna, les vaig cre­mar una mica per desin­fec­tar-les. Em va fer un mal ter­ri­ble. Em van posar a una cel·la i al cap de poca estona es va obrir l'espi­ell i un poli­cia d'Olot que estava tan­cat a la presó pel segrest de la far­macèutica Maria Àngels Feliu em va dema­nar si neces­si­tava alguna cosa.

“Vaig coin­ci­dir amb tots els con­dem­nats pel segrest d'Olot. Els que més he trac­tat són el Pato, que era a la presó de Figue­res, i l'Iñaki, a Girona. Eren per­so­nes nor­mals i cor­rents i hi he tin­gut bona relació. A Antoni Gui­rado, que era poli­cia, el vaig conèixer a la Roca en un depar­ta­ment on també hi havia el jutge Pas­cual Esti­vill. És un espai a part perquè evi­dent­ment si els bar­re­ges­sin amb els pre­sos comuns ho pas­sa­rien molt mala­ment. Vaig veure que allà tenien una cel·la amb nevera, micro­o­nes, gar­ra­fes d'oli d'oliva..., pri­vi­le­gis que no havia vist mai a la presó. Els ho vaig sabo­te­jar tot. Els vaig espat­llar el forn micro­o­nes, els vaig tirar sal a l'oli i els vaig dir que ho expli­ca­ria als mit­jans perquè és una ver­go­nya que els pre­so­ners esti­guin a vega­des en con­di­ci­ons infra­hu­ma­nes i aquests tin­guin pri­vi­le­gis. com tenir una nevera”

A la infer­me­ria vaig veure un pres dels Hos­ta­lets de Balenyà. Li dèiem Pinocho. Era a presó perquè havia estat tan mesquí que havia matat la seva dona perquè no li donava diners. Un dia la va espe­rar quan ella tor­nava de tre­ba­llar de Tona amb l'autobús, i quan ella va bai­xar li va cla­var diver­ses gani­ve­ta­des. Com que no el podia engan­xar jo, li vaig dir als malalts que hi havia a la infer­me­ria qui era aquest indi­vidu, i almenys em vaig asse­gu­rar que ho passés mala­ment.“A aquesta gent els posen en mòduls a part. Si en Pinocho hagués entrat a presó als anys vui­tanta l'hagues­sin matat. Un dia era a la sala d'una gale­ria on miràvem la tele tots els pre­sos junts. Va caure un tio i em va anar a parar un tros de cer­vell al peu. Era un vio­la­dor. Era un codi no escrit de la justícia a la presó. Ara pot­ser no el mata­rien però el pute­ja­rien de mil mane­res dife­rents. La llei de la presó és més dura que la del car­rer”.

S'acos­ta­ven els dies de Nadal i con­ti­nu­ava sense saber quan sor­ti­ria. [...] Em van dir que havia de dei­xar pas­sar uns mesos més por­tant-me com m'estava por­tant i em dona­rien un permís de sor­tida. Em vaig aixe­car i els vaig dir [...], i que ja bus­ca­ria la manera de sor­tir de la presó.

“Quan em por­ta­ven a una presó la meva pri­mera idea era la fuga: per on, com i quan. Una de les més sona­des va ser la de Figue­res. Vaig ser­rar els bar­rots de la cel·la, tenia una corda tirada a la teu­lada i quan era a dalt vaig ado­nar-me que hi havia una alçada de 12 metres. Era un suïcidi. Vaig estar pen­sant si sal­tar o no i al final em vaig dir: «Si em mato, em mato, i si no ja sóc al car­rer.» Vaig sal­tar i vaig caure sobre la caseta dels Mos­sos d'Esqua­dra amb tanta mala sort que amb el peu esquerre vaig tren­car un gran focus de llum. Em vaig tren­car la tíbia i el peroné, i va fer una fressa impres­si­o­nant. Van sor­tir els mos­sos i un de llest va dir: “Tran­quils, aquest soroll el fan aquests focus quan es fonen”. Van tor­nar a entrar i em vaig que­dar una estona més allà fins que vaig sal­tar. Al car­re­gar el pes a la cama dreta també me la vaig tren­car. Els mos­sos que em van aca­bar enxam­pant ja al car­rer em van dir que aca­bava de fer un gol a la presó. Resulta que aca­ba­ven d'ins­tal·lar un sis­tema de segu­re­tat amb sen­sors i càmeres de vídeo i no havien detec­tat res.”Havia d'acon­se­guir una pis­tola i per no cri­dar l'atenció me'n vaig anar a Andorra. Allà tenia algun con­tacte i les armes no esta­ven con­tro­la­des. [...] La veri­tat és que estava més espan­tat que els matei­xos ban­quers, perquè mai ho havia fet sol, però va sor­tir bé i em vaig poder com­prar roba, un cotxe i algu­nes coses més. [...] Els diners es van aca­bar aviat i vaig pre­pa­rar un altre atra­ca­ment, aquesta vegada hi aniríem tres i aquest va ser el nos­tre error. L'atra­ca­ment va sor­tir bé però a un el van aga­far a Vic, a un altre a Tona i a mi a Cen­te­lles. Per aquest motiu vaig tor­nar a la presó Model.“La gent no entén aquesta espi­ral. Nor­mal­ment quan una per­sona entra a la presó, en el moment que surt es troba que la família, els pocs recur­sos que té, se'ls ha gas­tat amb advo­cats, por­tant-li roba o men­jar. Quan surts estàs sota zero [econòmica­ment] i és difícil que tro­bis feina si saben que has estat a la presó. La rein­serció no fun­ci­ona perquè està mal enfo­cada. La rein­serció no s'ha de fer a dins a la presó, on t'acos­tu­mes a estar-hi, sinó que se l'ha d'aju­dar a fora. Si un surt i no té res, què ha de fer? Doncs el que sap robar roba, el que sap tra­fi­car amb droga tra­fica amb droga i el que sap atra­car bancs atrapa bancs”.

Era en una cel·la 22 hores sol i tenia 2 hores de pati, també sol. No podia tenir con­tacte amb ningú, només amb els guàrdies.Un dia va venir a veure'm una psicòloga i em va dema­nar si pen­sava seguir amb la vaga de fam. Li vaig con­tes­tar que seria la vaga més llarga que hau­rien vist en la seva punye­tera vida.

“No tinc la sen­sació d'haver per­dut la mei­tat de la vida. Els anys que he estat a la presó no els he vis­cut al car­rer, però he cone­gut molta gent que pro­ba­ble­ment no hau­ria cone­gut al car­rer de cap manera. Jo més aviat diria que els he mal­vis­cut, aquests anys. He tin­gut una vida molt moguda que ha fet que la visqués d'una forma molt dife­rent que la majo­ria.