La ingovernabilitat és una paraula excessiva, però no en trobo d'altra i els sinònims són encara pitjors. Vull dir que Girona, Temps de Flors, en alguns aspectes voreja la ingovernabilitat. Han de saber els que ho ignoren que va nàixer com un concurs floral, amb bases, exposició, qualificació i resultat. A Sant Pere, en créixer, seguí el concurs per a les flors tallades i plantes, i els treballs amb complexitat d'elements eren qualificats per experts i premiats amb mencions honorífiques. Per exemple: premi d'honor, gran premi, especial, excel·lència, menció d'honor i d'altres que la Maria es treia de la mànega. Les institucions i empreses donaven trofeus i l'organització hi afegia peces de ceràmica i terrissa diverses per premiar la major part de les concursants. Gairebé s'havia perdut i en assignar l'església de Sant Lluc per concursar en la línia fundacional, ha crescut: a l'Anna Camps i la Raquel els surt brodat.

Tocat per l'eufòria floral i l'oportunitat que em donava el nou diari El Punt, des dels vuitanta, en què les qualificacions honorífiques s'havien deixat, vaig iniciar la difícil tasca d'opinar públicament, des d'un punt de vista floral, artístic i de la seva originalitat. Davant de la proliferació de participants d'arreu, escoles professionals, artistes amb nous elements no florals, i una varietat molt àmplia
d'estils lliures, en els quals la manca de flors substituïdes per simbolismes –amb el qual no combrego– és el comú denominador, he de dir que em retiro de la crítica individual en la impossibilitat de fer-ho un per un i de ser equànime. He pensat que unes lliures opinions globals, per estils, indrets, especialitats i, sobretot, sigui la que vulgui la tendència, la bellesa del conjunt, serien ben rebudes. Temps de Flors ha crescut desmesuradament. Atenció: potser vol independitzar-se!