Destins encreuats

El 1974, quan va deixar Madrid per traslladar-se a Sarrià de Ter per feina, Emilio Leyva no es podia imaginar de cap manera que arribaria un dia que dedicaria part del seu temps a fer classes de català a nouvinguts. Zaouli bi Zaouli Guillaume encara tenia menys possibilitats de dibuixar el seu futur quan, a mitjan dècada passada, va abandonar una Costa d'Ivori en plena guerra civil per iniciar un itinerari que el va portar a Ghana, el Togo, Guinea, Algèria, el Marroc i Melilla, on va poder saltar la tanca, heroïcitat de la qual encara conserva alguna cicatriu al cos.

El destí d'aquestes dues persones es va encreuar en el marc d'un projecte de la Creu Roja, que des del 1997 dedica atenció a persones estrangeres (immigrants, refugiats, sol·licitants d'asil, etc.), dins el qual hi ha un programa d'integració que inclou l'ensenyament de l'idioma i que s'imparteix a diverses ciutats de Catalunya. “Fem un idioma molt bàsic i de manera grupal, de deu a dotze alumnes com a màxim”, assenyala Emilio Leyva, enginyer forestal de formació, extreballador de la Torras Hostench i de l'escola forestal de Santa Coloma de Farners que, amb la jubilació, es va plantejar fer algun tipus de voluntariat. Una amiga de la Creu Roja li va proposar impartir classes, una activitat que ja havia desenvolupat a l'escola forestal, i ho va acceptar. Va començar fent classes de castellà, però ben aviat es van adonar que hi havia més demanda de català, una llengua que havia après de manera autodidacta i que s'havia llançat a parlar habitualment mentre treballava a l'escola forestal.

“El castellà, l'aprenen al carrer –assegura Anna Serra, advocada de la Creu Roja–; el català, en canvi, si el volen aprendre, l'han d'estudiar. És curiós.”

L'Anna, responsable provincial del programa d'immigració de la Creu Roja, fa deu anys que intenta agilitzar tràmits, aconseguir papers i assessorar legalment en el que calgui. Han iniciat els tràmits amb l'ambaixada de la Costa d'Ivori per tal d'aconseguir el passaport d'en Guillaume, una tasca lenta i difícil, però imprescindible per sortir del cercle pervers dels sense papers: sense papers no pots treballar, sense feina difícilment et legalitzaran...

Fa uns dotze mesos que en Guillaume va trepitjar territori espanyol. Dos mesos a Melilla i després un mes i mig al centre de reclusió de Barcelona. Aleshores es va traslladar a Salt, en un pis d'Accem, una ONG que treballa amb immigrants, refugiats i persones en risc d'exclusió. Els sense papers poden passar un temps acollits en un d'aquests pisos, però després van al carrer. No té família ni coneguts i sobreviu gràcies a l'ajuda de la Creu Roja, que li finança l'habitació on viu.

L'Emilio i en Guillaume es van conèixer a principi d'any en un curs de català. Ara està fent un segon curs, de conversa, també amb l'Emilio. Són dues hores cada dilluns, que habitualment s'allarguen el que convingui. L'Emilio assegura que és una persona disciplinada i treballadora, amb estudis al seu país i condicions naturals per aprendre idiomes. Parla alguns idiomes africans, francès, anglès i ara està estudiant català i castellà. Té clar que, després dels papers, la llengua és el més important per integra-se i aconseguir feina.

Assegura que es vol quedar aquí, que li agrada la zona i que voldria fer algun tipus de formació professional. Està una mica decebut pel paper de la Costa d'Ivori en el mundial de futbol i pel fet que Holanda, la seva segona opció, no arribés a la final. Se'l veu insegur quan parla català, més per vergonya que per desconeixement, però l'Emilio l'anima a llançar-se a la piscina sense por. “A mi em va passar el mateix quan estava a l'escola forestal, però has de perdre la por, com en el trampolí d'una piscina: quan t'hi llances te'n surts.”

uè?

La Creu Roja ofereix classes de català
bàsic per a nouvinguts

ui?

En Guillaume sap que per integrar-se necessita conèixer la llengua