El Molí de les Xiques, crònica d'una mort anunciada

Era del tot pre­vi­si­ble i ha succeït al ter­cer intent. La nit de dis­sabte a les 0,15 hores, les fla­mes arra­bas­sa­ren pels qua­tre cos­tats la nau prin­ci­pal del Molí Forés, cone­gut també com a Molí de l'Algu­dor i Molí de les Xiques. Quan els bom­bers hi van arri­bar tro­ba­ren un espec­ta­cle impac­tant, amb fla­mes que s'aixe­ca­ven 30 metres d'alçada, les quals eren visi­bles a quilòmetres de distància. No pogue­ren fer res davant la mag­ni­tud de l'incendi i el perill d'ender­ro­ca­ment de la coberta i les parets late­rals, que es sul­si­ren d'imme­diat.

Les cau­ses s'estan inves­ti­gant, però segons els bom­bers, un foc que es mani­festa de manera tan potent i simultània en una nit on no cai­gue­ren llam­pecs, ni les dependències dis­po­sa­ven de ser­vei elèctric actiu, tot fa pen­sar en l'acció humana, bé de manera acci­den­tal o inten­ci­o­nada. Segur que no ho sabrem mai.

Aquest no és el pri­mer incendi que ha patit el con­junt del molí; el mes de març de 2011 en un altre incendi van des­a­parèixer els habi­tat­ges dels tre­ba­lla­dors i les naus adja­cents de la zona Est. De la mateixa manera, l'any 1998 també sucum­bi­ren a les fla­mes les tres naus que havia edi­fi­ca­des vora la car­re­tera. El valor patri­mo­nial d'aque­lles ins­tal·laci­ons bas­ti­des els anys 20 i 40 era impor­tant, però no tant com la zona que s'ha cre­mat ara, ja que es tracta d'un edi­fici amb més de dos-cents anys d'anti­gui­tat.

Un molí del XVIII

La his­to­ria naix en la dècada de 1780, quan el Duc d'Hijar, només arri­bar l'aigua de la Sèquia Reial a Silla, va deci­dir ubi­car un molí fari­ner i arros­ser en un punt pri­vi­le­giat, vora el Camí Nou de Madrid. Els des­cen­dents del duc van man­te­nir la pro­pi­e­tat fins l'any 1856, quan fou desa­mor­tit­zat i venut en pública sub­hasta a Manuel Forés, del qual rebrà el nom Molí Forès. Aquest indus­trial va intro­duir trans­for­ma­ci­ons impor­tants, afe­gint dues moles arros­se­res degut a l'incre­ment dels cul­tius de mar­jal, però 30 anys després, tal vegada per la forta com­petència dels nous molins, l'acti­vi­tat va dis­mi­nuir. En 1883 es va asso­ciar amb Fran­cisco Pons, ins­tal·lant un motor a vapor amb tur­bina que fun­ci­o­nava com a fàbrica d'elec­tri­ci­tat, sub­mi­nis­tra­dora de la pri­mera ener­gia que va arri­bar a la plaça de Silla aquell mateix any. També va allot­jar una impor­tant fàbrica de mobles, inau­gu­rada l'any1884.

Fàbrica d'espar­de­nyes

En 1916 fou recon­ver­tit per Joa­quim Navarro en fàbrica d'espar­de­nyes, rebent ales­ho­res el nom de Molí de l'Aixe­reta en al·lusió a la trena de cànem que for­mava la sola d'aquell cal­cer tra­di­ci­o­nal. En 1921 es féu càrrec el seu fill Plàcido Navarro, implan­tant les fila­tu­res de sacs, i seguint la tècnica de les indústries cata­la­nes cap­da­van­te­res en la matèria, la mà d'obra dels telers havia de ser feme­nina. En con­seqüència serà cone­gut com a Molí de les Xiques, ocu­pant fins a 200 dones de Silla, Alcàsser i Picas­sent. En la dar­rera etapa, entre 1968-1982, l'empresa fou admi­nis­trada per la seua filla, Mª Dolo­res Navarro, i va estar sot­mesa a una forta crisi pro­duc­tiva degut a la intro­ducció de nous mate­ri­als que poc a poc subs­tituïen els tra­di­ci­o­nals sacs de tei­xit, havent de recon­ver­tir la maquinària per a fabri­car moque­tes sintètiques. Poste­ri­or­ment el com­plex fou llo­gat per a una fàbrica de mobles que també va des­a­parèixer.

Atesa la importància de les edi­fi­ca­ci­ons, l'ajun­ta­ment de Silla les va incloure al Catàleg del Patri­moni Arqui­tectònic (Pla Gene­ral de 1992), amb nivell 2 de pro­tecció. Això sig­ni­fi­cava que qual­se­vol obra o modi­fi­cació de les estruc­tu­res havia d'ajus­tar-se a les nor­mes urbanísti­ques en matèria de patri­moni. Les ins­tal·laci­ons roma­nien bui­des, obli­da­des i amb un dete­ri­o­ra­ment mani­fest, patint incen­dis i ocu­pa­ci­ons incon­tro­la­des, fins que can­vi­a­ren de pro­pi­e­tari. Ales­ho­res van inten­tar revi­ta­lit­zar la zona apli­cant una Uni­tat d'Exe­cució que per­me­tria edi­fi­car-la amb equi­pa­ment ter­ci­ari, res­pec­tant i con­di­ci­o­nant almenys la nau prin­ci­pal, la que ara ha sucum­bit al foc.

Història per­duda

Malau­ra­da­ment, no només hem per­dut un edi­fici sin­gu­lar, perquè també hem per­dut una pàgina viva de la nos­tra història con­tem­porània, el tes­ti­moni d'una de les experiències cap­da­van­te­res de la indústria local. Un lloc que evoca records i sen­ti­ments a mol­tes dones de Silla que pas­sa­ren allí bona part de la joven­tut entre les màqui­nes fila­do­res, les car­des i les cosi­do­res. També hem per­dut un topònim local i el pai­satge monu­men­tal que for­mava el Molí amb el Mas del Pla­ter i la pinada adja­cent. Hem per­dut (o ens han fur­tat?) un altre tros d'iden­ti­tat.

La qüestió ara és conèixer les raons d'aquest des­as­tre, el seu abast legal i les pos­si­bi­li­tats d'actu­ació urbanística, tenint en compte les con­di­ci­ons de les res­tes cal­ci­na­des d'un edi­fici que ja estava ferit i que, en compte de curar-lo, l'han dei­xat morir. Però és segur que ningú assu­mirà cap res­pon­sa­bi­li­tat... És la norma habi­tual