Un estudi obre noves hipòtesis sobre la mort a trets d'un terratinent al mig de Vic el 1949
L'historiador Josep Cruanyes qüestiona la versió oficial que Xavier Rifà va ser mort en ser confós amb el maqui Massana.
A les 7 del matí del 29 de gener de 1949, Xavier Rifà i Mas, terratinent manlleuenc propietari de la Casassa de Pruit, sortia de l'Hotel Colon. Fora l'esperava un guàrdia civil de nom Manuel Cancela. Després de mantenir un breu intercanvi de paraules, Cancela disparava dos trets contra Rifà que li van costar la vida. El judici posterior i la història oficial van donar per bona la versió que la Guàrdia Civil l'havia confós amb el maqui Marcel·lí Massana.
Entorn a la mort de Xavier Rifà, però, hi quedaven un seguit de llums i ombres, bona part dels quals, 65 anys després, continuen sense resposta. Ara, però, després d'haver revisat a fons el sumari del cas, que ja és públic, l'historiador Josep Cruanyes conclou que la mort no va ser fortuïta, que Cancela sabia qui era Rifà i que no el va matar confonent-lo amb cap maqui. No és cap homicidi, sinó un assassinat, concloïa en la presentació pública del seu estudi al Temple Romà de Vic. Entre el públic, diverses persones que havien conegut el cas de primera mà, antics coneguts de Rifà, alguns d'ells familiars seus. Al seu costat, un entusiasta Josep Tarrés, activista cultural i principal promotor de l'estudi que ha fet del cas Josep Cruanyes.
Xavier Rifà havia nascut el 1910, fill d'una família ben situada de Manlleu. Casat amb Mariàngela Bosch, el juny de 1940 aquesta havia mort amb 27 anys, i havent deixat tres fills a Rifà. Més endavant a aquest se li coneix com a mínim un festeig amb Josefa Coll, vídua d'un militar d'alta graduació. El sumari per la mort de Rifà fins i tot ressenya que tenien la intenció de casar-se. De fet, el paper que van jugar els militars en la mort de Rifà és una altra de les ombres que planen entorn del cas.
Sigui com sigui, el dia abans d'aquell fatídic 29 de gener de 1949, Rifà havia arribat al captard a Vic en tren a la butxaca de la gavardina del cadàver encara hi van trobar el bitllet del tren i havia buscat allotjament. Havia vingut a Vic per parlar amb un seu advocat d'un tema d'unes donacions, però l'endemà mateix tenia previst tornar en taxi a Barcelona, on tenia una seva filla malalta ingressada a la residència de les Dominiques d'Horta. Va demanar a un vigilant de nom Vilaró que li busqués un lloc on passar la nit. Aquest, després de buscar-ne en una fonda i que la trobés plena, li va trobar lloc a l'Hotel Colon. Abans, però, Rifà va entrar a fer una trucada a la seva amistançada, a la granja-cafè Rambla, a un centenar de metres del Colon. Aquella trucada, possiblement, va costar la vida a Rifà.
Segons consta en el sumari, va ser el propietari de la granja-cafè Rambla, Fèlix Bertrana, que va dir a un cambrer seu, de nom Julià Salvador, que truqués al bar Padrissa i que demanés pel brigada de la Guàrdia Civil i li digués que hi havia en el seu establiment un home que s'assemblava molt al maqui Massana i que havia fet una trucada molt sospitosa. De la trucada, consta en el sumari la frase que va dir Rifà i que Bertrana va trobar sospitosa: La nena, bé, no us preocupeu, continueu. Bertrana va dir que havia sospitat que la frase en realitat era una contrasenya.
Per què Rifà no va esperar a fer la trucada a arribar al Colon? Per què Bertrana no li va dir al cambrer que truqués a la caserna de la Guàrdia Civil i els va fer trucar al bar Padrissa? Eren sempre al bar, els guàrdies o què? El cas és que qui no hi era en aquells moments era el brigada, però sí que van poder transmetre el missatge a un agent, mallorquí, de nom Vilallonga. Quan va arribar al cafè-bar Rambla, el presumpte Massana ja no hi era. Havia marxat feia poc amb el vigilant Vilaró. Aquest va informar a la Guàrdia Civil que el personatge en qüestió s'allotjava al Colon i que tenia previst marxar-ne a les 7 del matí, ja que havia demanat un taxi per a aquella hora. Fèlix Bertrana és, en paraules de Josep Tarrés, el personatge més enigmàtic de tota la història. Per Cruanyes, hi ha una cosa evident: Bertrana era un confident de la policia. De fet, explica, llegint les diverses declaracions que va fer durant els set anys que va durar la investigació abans no es va condemnar Manuel Cancela com a autor de la mort de Rifà, Bertrana es va contradir més d'una vegada. Des de confondre'l primer amb el maqui Massana fins a, en una altra ocasió, referir-s'hi com a en Rifà de Manlleu, com si ja fossin coneguts d'abans.
Una altra incògnita que pesa sobre el cas és per què si pensaven que hi havia en Massana per Vic van esperar a l'endemà al matí a anar-lo a buscar, el van deixar primer sopar i després dormir tan tranquil al Colon. I l'endemà a les 7 l'operatiu només el formaven tres homes, els agents Cancela, Vilallonga i Martínez, i encara aquests dos últims, a molta distància. La versió oficial diu que quan Cancela va donar l'alto al presumpte maqui, Rifà va posar-se la mà a l'interior de la gavardina per identificar-se, però el guàrdia civil va pensar que volia treure's la pistola i el va respondre amb dos trets, un d'ells mortal. Cruanyes, però, dóna molt valor a una declaració que en el sumari passa gairebé desapercebuda, la del paleta Carles Alier, que va sentir com s'intercanviaven aquestes paraules: No pensava que aquesta història acabaria d'aquesta manera. Si no es coneixien de res, si realment el guàrdia civil pensava que l'altre era el maqui Massana, les paraules no tenen cap sentit.
La teoria de Cruanyes és que Cancela anava al darrere de Rifà. Gràcies a Fèlix Bertrana del cafè-granja Rambla el localitza, parlen, discuteixen i el pela. I ho van maquillar com que l'havia confós amb en Massana, explicava Cruanyes davant un públic atònit davant la història. La gran ombra és qui i què hi havia al darrere, quin va ser l'autèntic motiu de la mort de Xavier Rifà, afegia Cruanyes.
De fet, la sospita que la versió de la confusió amb el maqui Massana no estava tan clara ja l'havia tinguda el 1952 l'auditor de l'exèrcit que va revisar la sentència absolutòria que s'havia dictat en el consell de guerra que s'havia fet contra Manuel Cancela. El cas es va reobrir, però quan es va buscar Cancela per aclarir dubtes ja no el van trobar. Més tard es va saber que havia fugit al Brasil, amb qui Espanya no tenia tractat d'extradició. Com va aconseguir sortir del país i qui el va ajudar a fer-ho és un altre dels misteris entorn de la mort de Xavier Rifà i el seu botxí. El sumari va seguir el seu curs i finalment el 1956 es va tancar amb la condemna de Manuel Cancela a quatre anys de presó i a indemnitzar la família de Rifà amb 60.000 pessetes de l'època. Ni va anar mai a la presó ni la família en va veure mai ni cinc.
65 anys després, però, la història de la mort a trets de Xavier Rifà, i sobretot les llums i ombres que l'envolten, continua aixecant passions. En va ser una mostra el col·loqui amb el públic que divendres va omplir el Temple Romà en l'acte de presentació de l'estudi de Josep Cruanyes i Josep Tarrés organitzat pel Patronat d'Estudis Osonencs. Altres eren familiars directes de Rifà, que havien estat convidats expressament a l'acte. Qui s'hi va sentir interessada a anar-hi va ser una dona que va confessar que havia viscut darrere el Colon i que va néixer la mateixa nit que van matar Rifà. El meu pare, quan tornava de la clínica, va ser dels primers a arribar al lloc dels fets, tota la vida havia sentit a dir que vaig néixer la nit que van matar un home al Colon i per això he vingut a escoltar la història, explicava. Altres tiraven de la rumorologia popular. Alguns rumors, convertits ja pràcticament en llegenda, eren pràcticament desmentits per Tarrés i Cruanyes, com la història recollida per Xavier Roviró en els seus treballs sobre el folklore de Rupit i Pruit, segons la qual en Massana s'havia mogut sovint per aquella zona i que en Rifà de la Casassa li indicava els llocs on podia donar els cops. Cruanyes i Tarrés van insistir que les seves hipòtesis de treball estaven basades únicament en l'estudi del sumari. Tampoc té per què ser tota la veritat, va indicar Cruanyes, però sí que aporta moltes pistes que en el seu moment no van tenir en compte els jutges militars però que amb la perspectiva dels anys guanyen força.
