ALCALDES AMB HISTÒRIA
Vam ser més gestors que polítics
Isidre Ballester va ser el primer alcalde del període democràtic a Lliçà d’Amunt
Va accedir a l’alcaldia l’any 1979 gràcies a un pacte entre el seu grup, CiU i el PSUC, que van superar UCD, que havia guanyat. Isidre Ballester es va trobar amb un poble de 2.500 habitants esquitxat d’urbanitzacions sense serveis i
Ballester va viure la transformació profunda amb milers de cases que passaven a ser residència permanent.
Va ser un alcalde de decisions fermes; algunes amb polèmica. Dotze anys després de deixar l’alcaldia, assegut en una taula del restaurant La Cruïlla, ho admet. Hi havia gent que deia que els feia por. Miro d’escoltar la gent, però admeto que sóc tossut i quan prenc una decisió la mantinc. Conviccions fortes també en política. Impulsor de la colla del Pa amb Tomàquet, Ballester ja defensava el sobiranisme quan aquesta idea era encara molt minoritària.
En 24 anys, va afrontar moments tan complicats com la desarticulació del comando Barcelona d’ETA l’any 1991 que va acabar amb la mort de dos etarres en un tiroteig a Can Salgot. L’entorn d’ETA va qüestionar les circumstàncies de les morts. Al juliol següent, el Ball de Gitanes de Lliçà d’Amunt havia de participar en un festival folklòric a la vall de Baztan, a Navarra, però els seus membres van ser increpats per algunes persones a Elizondo i Arizkun, de manera que van decidir marxar sense ballar. L’any 1992, ETA va posar un cotxe bomba al centre de Lliçà d’Amunt que va matar un guàrdia civil. Es va viure amb desconcert i certa por, recorda Ballester. La gent es preguntava, per què a nosaltres i m’he quedat amb les ganes d’explicar-ho a algú del País Basc. Suposo que algú devia entendre que la gent de Lliçà d’Amunt hi tenia alguna culpa. Al contrari; quan la Guàrdia Civil ens va avisar perquè els serveis d’emergència acudissin a un accident, en arribar vam veure dues persones cosides a trets i les vam portar a l’Hospital per fer el possible per salvar-les.
Els primers anys del mandat van ser per afers urbanístics. El projecte del gran polígon industrial de Mango havia marcat els programes electorals i CiU i PSUC hi estaven en contra. Quan vam arribar al govern ens vam adonar que no era tan fàcil. Que hi havia uns drets adquirits dels propietaris i que canviar-ho podia costar un plet judicial i molts diners. L’urbanisme i els serveis també van marcar l’acció de govern. Va ser realment molt dur. Hi havia barris que només tenien aigua i llum i a vegades de manera irregular.
L’obertura d’una escola bressol, escoles de primària i l’institut de la Vall del Tenes van ser una prioritat. Durant anys, el que després seria la sisena hora, ja la vam tenir a Lliçà d’Amunt, amb mestres pagats per l’Ajuntament. I es van prendre decisions que ara tornen en altres llocs, com la creació de la policia mancomunada amb Lliçà de Vall, Santa Eulàlia i Bigues i Riells.
Se sent satisfet de la seva gestió, però no defuig l’autocrítica. Potser vam fer més de gestors que de polítics. El polític ha de plantejar estratègies de futur i no tant si hi ha un forat en un carrer. Si fos ara, canviaria alguna actitud. Potser no vaig tenir prou cintura per arribar a acords de poble amb l’oposició. I posa d’exemple no haver fet possible que Lliçà tingués un nucli urbà potent. Una crítica que fa extensiva als polítics actuals. Trobo absurdes certes discussions que no donen resposta a les necessitats reals de la gent. Les forces polítiques no són capaces de seure amb agents socials i buscar solucions.
