Eufòria, satisfacció i llàgrimes

Medinyà va celebrar ahir al vespre la seva independència com cal. El local social es va convertir ja en l'Ajuntament de Medinyà. Des del balcó, on onejava una senyera, l'alcalde en funcions de Sant Julià de Ramis i Medinyà, Narcís Casassa, va anunciar “som aquí per prendre possessió de l'Ajuntament de Medinyà!”, davant els aplaudiments i crits d'un parell de centenars de persones. Van parlar els altres representants dels grups polítics. Pere Pujolràs (UDM) va dir que “s'ha fet història” i va posar-se a disposició dels medinyanencs “per al que calgui.” Joaquim Mazó (PSC) va destacar el treball que ha dut a terme “tothom” per fer el somni realitat. Va prendre la paraula un membre del col·lectiu Pro Medinyà Independent, i fou rebut amb molts aplaudiments i festes. Va recordar “els que ja no hi són però que van ser subjectes actius del procés.” Va anunciar que el col·lectiu “ha complert el seu objectiu”, i que per això ja es pot dissoldre. Patrici Oliveras (CiU) va destacar com Medinyà “ha sabut guardar l'esperit de poble” tot i haver estat reduït, el 1972, a ser un nucli de Sant Julià de Ramis. Sixte Galià (Medinyà 1972-Entesa), també molt festejat, va recordar quan fa vuit anys es van plantejar presentar-se a les eleccions per treballar pel que ahir es va fer realitat. Va dir als medinyanencs que ells “són la força.” També van parlar el president del Consell del Gironès, Jaume Busquets, i Miquel Noguer, vicepresident de la Diputació, per felicitar el poble per la fita assolida i posar-se a la seva disposició. Casassa va tancar els parlaments per proposar que el 4 de juny passi a ser festa local a Medinyà. Tot seguit, tothom es va fer una foto de família i va participar en un aperitiu que es va servir dins el local social.

Al matí, per a aquells que no van poder anar al Parlament per veure in situ la sessió, hi havia una altra opció: seguir-la per streaming —a través de Canal Parlament— des del mateix local social. Hi havia gent gran, gent no tan gran, i molts infants de l'escola Santa Fe de Medinyà i fins i tot de l'escola bressol Vall-llobera. L'Ajuntament els havia convocat a dos quarts d'onze al local social, que és quan s'esperava que comencés el debat sobre Medinyà, però no va començar fins una hora més tard. Pacientment van esperar l'inici –els nens van marxar, però després van tornar per viure en directe el moment en què el seu poble recuperava la independència–. I ho van viure. I tant que sí, i amb molta alegria. Perquè quan es va veure el panell ple de puntets verds que confirmaven els vots a favor de la nova llei, van esclatar en crits i aplaudiments. I amb ells, els adults presents. Va haver-hi rostres de satisfacció, rostres d'immensa alegria i rostres que semblaven dir que ja era hora. No és en va que han esperat un munt d'anys perquè es tornés a reconèixer el seu poble com a municipi. Tant havien esperat, i alguns amb tantes ganes, que fins i tot es van veure alguns plors emocionats. I és que la política podia no reconèixer-ho —fins ahir—, però la gent de Medinyà ho tenia clar. Eren i són poble, i ni un decret del tardofranquisme els ha pogut arrabassar el sentiment d'identitat.