Societat
La segregació de Medinyà de Sant Julià de Ramis
Separats i ben amics
Els dos municipis han sabut culminar la voluntat de separar-se pel camí de la concòrdia i la col·laboració, i no de la discrepància i l'enfrontament
El 1985 van aparèixer fulls volants, pancartes i pintades de veïns de Sant Julià que denunciaven els perjudicis econòmics de l'annexió, mentre que a Medinyà es mantenia la identitat com a poble
-
Una de les entrades al nucli de Medinyà (1985), a l'esquerra. A dalt a la dreta un dels cartell contra l'annexió (1985). A baix, una pintada que va aparèixer a l'antiga N-II a la pujada de la Costa Roja des del costat de Medinyà (1985) JOAN CASTRO/ JOAN COMALAT /JOAN CASTRO. -
Una de les entrades al nucli de Medinyà (1985), a l'esquerra. A dalt a la dreta un dels cartell contra l'annexió (1985) A baix, una pintada que va aparèixer a l'antiga N-II a la pujada de la Costa Roja des del costat de Medinyà (1985) JOAN CASTRO/ JOAN COMALAT /JOAN CASTRO. -
Una de les entrades al nucli de Medinyà (1985), a l'esquerra. A dalt a la dreta un dels cartell contra l'annexió (1985). A baix, una pintada que va aparèixer a l'antiga N-II a la pujada de la Costa Roja des del costat de Medinyà (1985). JOAN CASTRO/ JOAN COMALAT /JOAN CASTRO.
de Ramis es podran relacionar a partir d'ara de tu a tu, com a iguals
La segregació de Medinyà de Sant Julià de Ramis, dijous, ha creat un efecte curiós. Des de l'àmbit polític fa temps que tots els grups es manifestaven d'acord a treballar per la separació imposada per la dictadura franquista, ara fa quaranta-tres anys. Però l'expressió més emotiva d'aquesta voluntat es va viure el vespre de dijous a la plaça del que serà l'Ajuntament de Medinyà, al local social. Els representants polítics de Sant Julià de Ramis van celebrar com els primers la segregació, amb una –diríem– entusiàstica complicitat amb els medinyanencs. Aquella unió forçada, avalada pels consistoris predemocràtics d'aleshores, s'ha convertit en un genuí sentiment de fraternitat entre els uns i els altres que haurien de mantenir. Però amb una addenda a tenir en compte: és una (nova) relació. De tu a tu. En condicions d'igualtat i sense agregats ni agregadors. Fraternitat que ha enfortit la lluita contra la imposició, i que l'accident natural de la costa Roja no ha trencat. I molt a la catalana: ben amics, però cadascú amo de casa seva. Han sabut fer-ho. Amb maduresa. Perquè podia haver anat cap a un camí d'enfrontament. L'any 1985 van aparèixer pintades, pancartes i fulls volants, el to dels quals tenia un cert punt d'agressivitat cap a l'altre. Fulls en què es podia llegir: “Els calés surten de Sant Julià i es gasten a Medinyà”, pintades amb el text: “Posem-hi mà o tot anirà a Medinyà”, o una a la costa Roja que deia: “Porc gras, truja seca”, metàfora econòmica d'un sentiment d'espoli, o pancartes que titulaven: “No volem agregats”, evidenciaven que des de Sant Julià es veien com l'ase dels cops d'un matrimoni forçat. I el sentiment també existia a Medinyà, on molts veïns tenien un sentiment identitari profund, i no volien canviar-lo per un altre. No tothom era, però, partidari de la separació. L'alcalde d'aleshores, per exemple, Eduard Fontsdeviela (candidatura independent Sant Julià-Medinyà), manifestava: “Jo sóc partidari d'unir i no pas de separar. Si ara que estem junts no som gran cosa, imagina't si ens dividim; no seríem res.” Altres regidors del grup estaven a favor de la segregació, i d'altres eren més neutres. El regidor d'Independents de Medinyà d'aleshores, Eugeni Bodro, ja deia que si els veïns de Sant Julià volien la separació, ells també: “La gent de Medinyà hi està a favor, majoritàriament.” El 1995, la constitució del col·lectiu pro Medinyà Independent va ser una mena d'oficialització social i popular de la voluntat de segregació. Han treballat vint anys per assolir-ho, i ho han aconseguit, al final, tots plegats. Es pot dir que, el de dijous, va ser un feliç i anhelat divorci. Felicitats.