“La gent m'ha donat la força que em feia falta per seguir”

Molt cansat. Les cames em fan mal i encara tinc el ritme biològic un pèl canviat. Amb prou feines he pogut dormir al meu llit. Però també em sento molt i molt satisfet. És una sensació que compensa tot l'esforç.

L'any passat em vaig jubilar i feia molts anys que em rondava pel cap fer una cosa com aquesta i vaig pensar a vincular-ho a una bona causa com és el treball que du a terme la Fundació Vicenç Ferrer a l'Índia. La proposta els va engrescar i en 48 hores ho teníem tot lligat.

Un projecte per a l'atenció sanitària i el suport a persones amb malalties infeccioses com ara el VIH i la tuberculosi. Encara es poden fer donatius al web de micromecenatge www.migranodearena.com

M'interessava l'itinerari vorejant l'Estat espanyol; volia enllaçar amb el camí de Sant Jaume i, a més, em podia beneficiar dels contactes que la fundació té arreu del territori a l'hora de trobar allotjament. M'han acollit en residències d'ancians, en locals on administraven metadona, en cases particulars... i també m'he hagut d'espavilar sol. He acumulat experiències inoblidables.

Sense cap mena de dubte. El cansament és relatiu si penso en tot el que m'he emportat a canvi amb aquest viatge. L'he afrontat amb fe amb mi mateix i estimació cap a la gent, dos valors indispensables per acabar el viatge.

El cap, el cap. Fa 52 anys que practico esport i el cos ja el tinc més o menys acostumat. En canvi, la ment és bàsica per poder continuar quan et fallen les forces. I et puc assegurar que hi va haver moments que volia llançar la tovallola..., però el cap no em va deixar. Faig molta relaxació i treball mental.

El físic no especialment. De fet, l'últim mes abans de marxar em vaig dedicar a descansar i a menjar molt. Em vaig engreixar 4 quilos, que em van venir de primera durant el trajecte. Sortia a caminar una hora a la setmana i la resta del temps descansava. La forma l'agafes per si mateixa, les cames sabia que em respondrien i no m'importava patir si era per assolir l'objectiu que m'havia proposat.

Llevar-me molt d'hora per començar a caminar a les sis del matí i arribar a lloc al voltant de les quatre de la tarda. No perdonava cap dels àpats, perquè acumular energia era bàsic, i em guiava pels mapes i per les indicacions de la gent.

A casa es van posar les mans al cap quan els vaig dir que no. Havia fet un intens treball previ per preparar cada etapa amb plànols i la informació necessària, i creia molt important poder fer el camí amb els meus propis recursos. I, en cas de perdre'm, qui millor per donar-me indicacions que un veí de la zona?

Amb sinceritat, no. He passat greus dificultats com ara a la zona d'Andalusia i Extremadura. Vaig estar caminant durant quinze dies amb temperatures per sobre dels 40 graus i entrant als bars a demanar glaçons per posar-me'ls dins de la samarreta. Però abandonar no. Mai. No hauria estat just.

Alguna n'hi ha hagut. En recordo una de 62 quilòmetres a Andalusia on el camí que havia de fer me'l tallava constantment la carretera i em va conduir fins a un pont que no podia travessar i vaig haver de fer una volta de molts quilòmetres. Aquella nit em vaig haver de posar a la banyera amb glaçons per rebaixar la temperatura. L'endemà la persona que m'havia acollit em va acostar amb el cotxe cent quilòmetres més avall per buscar una altra carretera que no quedés tallada novament. Vam calcular la distància per no estalviar-nos ni un quilòmetre, eh?

Em van ajudar molt i alguns fins i tot van arribar més tard a la feina per atendre'm. Em veia incapaç de defraudar-los i pensava en ells quan les coses es torçaven. Em van donar la força que em feia falta per continuar.

Cert. Havia caminat quinze dies per un paisatge erm, trist i marró i quan em vaig trobar amb els arbres i amb aquella natura tan verda em vaig posar a plorar, però va ser d'alegria. Confesso que he plorat molt en aquest llarg viatge. Ara que miro enrere veig que he estat entre vuit i deu dies donant més del cent per cent de mi mateix. A Osca vaig fer una etapa de més de 60 quilòmetres i l'endemà vaig trigar tres hores a convèncer les cames que havien de caminar.

Em vaig emocionar i agraeixo que la gent pensés en mi. M'he sentit estimat.

Agafar-m'ho amb calma. He escrit molt en aquest viatge i he recollit les impressions i vivències de cada etapa. He descobert gent realment bona en aquest camí. Crec que estaria bé convertir-ho en un llibre.

Demà mateix. Però no crec que la família em deixés [riu].