Serenor i misericòrdia

El nostre bisbe Francesc, partidari en diverses ocasions que els catalans tinguin la capacitat de decidir el seu futur, va demanar en la seva homilia de la missa solemne de Sant Narcís “serenor, capacitat de cercar ponts per construir, esforç per no marginar i excloure, acords pensant en el conjunt dels ciutadans i no només en la ideologia del propi grup”. Ho va demanar a les autoritats presents –alcalde i regidors, president de la Diputació, subdelegat del govern espanyol, delegat del govern, diputats i senadors–, a qui havia agraït la seva presència institucional quan en altres indrets corren altres aires, en clara referència a la ciutat de Barcelona. Va ser una homilia comentada per fidels i autoritats, que dissentien en la seva interpretació, especialment quan va instar tothom a valorar “allò que ens ha unit, que ens uneix i que ens pot unir, i no el que ens separa”. De fet, va oferir l'Església, experta en humanitat “malgrat les nostres deficiències”, per posar-la a disposició de la terra estimada de Catalunya, i ens va fer avinent una pregària que fa des de jove: “Oh Déu, empara el meu país.”

El bisbe Francesc, davant d'una basílica plena de gom a gom, va tenir un record pel bisbe Jaume Camprodon i es va referir al sínode de la família i amb paraules del papa per recordar que “els veritables defensors de la doctrina no són els que defensen la lletra sinó l'esperit, no les idees sinó l'home”. Va recordar-se dels més necessitats a casa nostra i també, país enllà, dels refugiats que truquen a la porta d'Europa instant a prendre consciència del seu drama. “Els missatges que rebem per impedir la seva entrada ens han de deixar molt preocupats”, va assegurar, per insistir sobre el perill de la deshumanització: “Hem deixat d'escoltar la gran pregunta de Déu: què n'has fet del teu germà?” Un crit a la misericòrdia. Els fidels enfirats i preparats per anar a recollir cotó a la capella de Sant Narcís, semblava lluny del drama dels refugiats. Va seguir amb atenció la santa missa concelebrada pel bisbe Francesc amb el bisbe Carles Soler i el bisbe Màrius Busquets i Jordà, bisbe emèrit de la prelatura de Chuquibamba, i una trentena de vicaris episcopals i preveres. El bisbe Màrius Busquets i Jordà, fill de Vilobí d'Onyar, va marxar al Perú el 1963, va creuar l'Atlàntic durant 19 dies amb el vaixell Verdi i va prestar servei en una diòcesi que anava des d'arran de mar fins a haver de celebrar missa a 5.300 metres d'altura. Els tres prelats van entrar en processó precedits pel tintinacle o campanaret, el conopeu o ombrel·la basilical i la creu processional. Diverses corals de la ciutat i l'Escolania de Sant Feliu, que es presentava en públic, van donar vistositat a la cerimònia, que es va cloure, abans de la visita a la capella del patró de la ciutat amb els goigs de Sant Narcís: “Defenseu-nos nit i dia, Narcís, màrtir del Senyor.”