Llistes d'espera i copagament ofeguen els discapacitats
Dincat denuncia greus dificultats per accedir a una residència i tarifes abusives en la nova ordre sobre l'aportació dels usuaris
La Pilar, de 67 anys, destina el 105% del que cobra a pagar el centre
Fa poc més d'un any, els Engrescats, els castellers de la Universitat Ramon Llull, van fer un pilar per desplegar la pancarta amb el lema Els nostres drets no cauran en un acte de denúncia en què famílies de persones amb discapacitat intel·lectual van explicar que vivien ofegades i que eren víctimes d'una greu falta de serveis i recursos. “No ha canviat gaire res”, diuen ara des de Dincat –la federació catalana de les entitats de discapacitat intel·lectual–. “Hi ha problemes encallats i sense resoldre's. Són situacions urgents i vulneren els drets de persones”, planteja la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas.
Demà, amb el lema Esteu trepitjant els nostres drets. Això sí que no!, famílies i afectats tornaran a reivindicar solucions i recursos. La protesta és a dos quarts de set de la tarda, a la plaça Sant Jaume de Barcelona.
Les greus dificultats per accedir als serveis d'atenció diürna i habitatge, una nova ordre de copagament que ha incrementat molt el que han de pagar les persones ateses en residències i centres d'atenció especialitzada i també endarreriments en la llei de dependència són alguns dels temes que afecten greument el dia
a dia del col·lectiu. “El
nou copagament impacta molt durament en usuaris i familiars. Estan molt espantats i el resultat és que les persones s'estan empobrint”, es queixa Margarita Grau, responsable de l'àrea social de Som Fundació , entitat tutelar que vetlla precisament per defensar els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual.
Hi ha persones amb alta dependència que han vist com la tarifa del centre especialitzat s'ha triplicat. Grau explica el cas de la Pilar, de 67 anys i amb un grau de discapacitat molt elevat: pagava 256 euros per la residència i ara, 807. “La residència vol dir dormir i menjar, però una persona necessita més coses i, sobretot, quan parlem de persones amb necessitats especials”, argumenta la responsable de Som Fundació. La Pilar destina a la residència el 105% del que cobra. “Ella, com altres persones, ha de tirar dels estalvis. Uns estalvis aconseguits amb molts esforços de tota la família per tenir cobert el dia de demà”, es lamenta Grau.
Famílies empobrides
La qüestió és que, d'entrada, la reforma del copagament es veia força bé des del sector. Totes les places van passar a ser concertades i això volia dir regular tarifes. A l'hora de posar-lo en pràctica, però, com que per calcular-lo es compten ingressos i patrimoni de l'usuari, n'hi ha que hi han de dedicar bona part de la paga o, fins i tot, tota sencera. “Les famílies s'estan empobrint”, insisteix la responsable de Som Fundació. I acaba passant que aquestes persones es queden sense diners per al dia a dia; són els anomenats “diners de butxaca”.
Dincat reclama “criteris justos i equitatius sobre l'aportació econòmica dels usuaris” i reivindica que els quedin com a mínim 300 euros per gastar-se en roba, higiene personal, dentista, transport o oci. La realitat, però, és que la gran majoria han de passar amb 130 euros al mes, o menys. “Si això no s'arregla s'haurà acabat anar al dentista, les vacances assistides o anar a la piscina. Activitats molt importants totes elles”, adverteix Grau.
Un cas de bessones
L'accés als serveis afecta famílies com la de la Sílvia i la Sandra Plumed, de Terrassa. Són bessones de 44 anys i tenen la síndrome de Cornelia Lange. Assisteixen a un centre ocupacional de Prodis, però una té plaça de residència des de fa un any i l'altra no. La Sandra viu amb el pare, que té 83 anys. “Sempre és dur decidir que la teva filla o germana ha d'anar en una residència, però estem veient que és el millor –explica en Carlos, un germà–. La Sílvia ha guanyat autonomia i capacitats, perquè per molt que no vulguis a casa les acabes superprotegint i no és bo per a elles.” La residència de la Sílvia és com un pis compartit entre 18 persones amb el suport de cuidadors.
Però no és tan fàcil. La plaça de residència per a la Sandra no arriba. “Ens semblava que ho teníem a prop, però la meva germana segueix a casa i el meu pare és molt gran”, planteja en Carlos. A més, els experts aconsellen que visquin separades, perquè com a bessones hi ha el perill que l'una anul·li l'altra. I no només això, la qüestió del copagament també és un dels perills que la família Plumed temen que un dia o un altre els arribarà. “Tot i que de moment no l'han aplicat a la Sílvia, sabem que passarà i, a més, pot ser una pujada amb caràcter retroactiu”, indica el germà. Que hi afegeix: “El que tenim ara es va aconseguir sortint al carrer, per això demà hi tornarem a sortir.”.