Cultura
Terra de bruixes
Una tesi doctoral demostra per primer cop que Catalunya va ser, amb els Alps, el territori europeu on la cacera de bruixes va ser més virulenta
S'hi documenten centenars de casos al Pallars i l'Urgell i a Andorra
La cacera de bruixes a Europa va tenir a Catalunya un dels punts d'inici, i amb més intensitat i virulència. És una de les conclusions de la tesi doctoral de Pau Castell, professor associat d'història medieval a la Universitat de Barcelona i nascut a Tremp fa 31 anys. Castell va decidir estudiar la bruixeria al Pirineu de casualitat: tot revisant l'arxiu de Sort, va descobrir molta documentació inèdita sobre processos de bruixeria i actes dels tribunals del Pallars, en què es condemnaven a mort dones acusades d'haver mort animals i infants, fer metzines i verins, provocar pedregades, sequeres o inundacions, tenir poders malèfics i entendre's amb el diable.
A partir d'aquí, va començar a aprofundir en el tema, recopilant centenars d'actes de judicis de bruixeria als comtats del Pallars, la Ribagorça, l'Urgell i Andorra entre principis del segle XV i el segle XVII. La tesi la va defensar i aprovar el 2013 i ha estat guardonada amb el premi de la Fundació Noguera, amb el premi de l'Institut d'Estudis Catalans a la millor tesi doctoral i amb el tercer premi del claustre de la UB, cosa que té un valor especial perquè aquests premis no solen recaure en recerques de ciències socials.
Editada en català i en anglès
La tesi s'editarà durant el 2016 en català i una editorial científica nord-americana ho farà en anglès, de manera que ja s'ha començat la feina de traduir la documentació, bona part en català antic, a l'anglès. L'interès que ha generat el seu estudi fora de Catalunya ha portat Castell a fer conferències a diverses universitats europees. La clau és que l'estudi sobre la bruixeria a Catalunya ha demostrat, en contra del que es creia fins ara, que la cacera de bruixes no va començar a l'arc alpí –Suïssa, l'est de França i el nord d'Itàlia, on s'havien documentat els judicis de bruixeria més antics–, sinó que, en paral·lel, a principi del segle XV, ja eren abundants i freqüents a Catalunya.
Confessions sota tortura
La documentació trobada per Castell són actes de judicis molt explícites, en què es descriuen les acusacions a les dones (només un 10% dels acusats de bruixeria eren homes, i sovint tenien relacions familiars amb dones a qui s'acusava del mateix), allò que elles responien i les tècniques de tortura que se'ls aplicaven fins que confessaven i eren condemnades a morir cremades o a la forca. “Eren dones que conservaven coneixements de guarició, d'assistència a les parteres, d'ús de plantes medicinals i de rituals màgics precristians –explica Castell–, però, a principi del segle XV, la consolidació de la medicina oficial i l'ofensiva del catolicisme per eliminar les creences i els ritus precristians les va convertir en un suposat perill per a la població.” El paper dels predicadors, que recorrien Europa advertint del poder malèfic de les conjuradores i fetilleres i els seus sortilegis, va ser, segons apunta Castell, el que va propagar la cacera a tots els racons d'Europa. “Sant Vicent Ferrer va recórrer justament els llocs on es van originar els primers casos de bruixeria: Catalunya, Andorra, el Llenguadoc, els Alps, el Piemont”, relaciona Castell. En un dels seus discursos a Lleida, sant Vicent Ferrer animava la població a evitar la ira de Déu desfent-se d'aquestes aliades del diable: “Que no us falti la llenya”, diu en un dels discursos documentats a la tesi.
Abans de morir, se'ls exigia que anomenessin els seus còmplices, cosa que feien i que generava un efecte multiplicador dels casos. “A vegades, fins i tot acusaven els seus acusadors, de manera que es generava una autèntica febre de judicis i represàlies que s'estenien per una mateixa zona.”
En contra del que se sol pensar, explica Castell, la majoria dels judicis primerencs contra les “males gents”, com se'ls anomenava, els feien tribunals civils, justícia impartida per les cases senyorials i els comtes, i no per l'Església. “En llocs com ara Catalunya, Escòcia i els principats alemanys, on la justícia estava molt descentralitzada i depenia de petits senyors feudals, hi havia més descontrol, influïen més les pors populars i les caceres van ser més massives”, apunta. En canvi, a Castella o Anglaterra, amb un fort poder judicial central, a penes es van produir casos, perquè els tribunals centralitzats, més allunyats de la pressió popular, els descartaven. “En les actes en què ja actuava el tribunal de la Inquisició, es veu com els seus representants eren molt més moderats i escèptics i sovint anul·laven l'acusació”, diu.
