Orgull ‘posturil' de Ponent

Una màscara, un bar­ret de l'Aplec del Cara­gol, un lli­bre, dotze cam­pa­nyes solidàries i dese­nes de milers de segui­dors a les xar­xes soci­als acom­pa­nyen allà on va el Senyor Postu, el mis­teriós per­so­natge emmas­ca­rat que, tot fent paròdia del postu­reig de les xar­xes soci­als, va irrom­pre gai­rebé sense voler-ho en la vida social llei­da­tana l'any 2013, tot rei­vin­di­cant i postu­re­jant Lleida i les ter­res de Ponent sense cap mena de com­plex. Diven­dres el Senyor Postu va omplir la lli­bre­ria L'Argo­nauta de Bala­guer, un esta­bli­ment que ha obert recent­ment i que intenta posar un gra­net de sorra en la reac­ti­vació de la vida cul­tu­ral bala­gue­rina amb con­certs, pre­sen­ta­ci­ons, ses­si­ons de con­ta­con­tes, clubs de lec­tura i una acu­rada selecció dels lli­bres als seus pres­tat­ges, que van molt més enllà de les nove­tats comer­ci­als.

El Senyor Postu no va dece­bre els seus segui­dors: natu­ra­li­tat, orgull llei­datà, sel­fies postu­rils i uns quants punyals als cama­cus. A l'hora d'expli­car el perquè de tot ple­gat, el Senyor Postu es va posar una mica seriós i va deta­llar un per un els pro­jec­tes soli­da­ris en què par­ti­cipa: famílies amb per­so­nes amb síndrome de Down, Alz­hei­mer, afec­ta­des pel càncer de mama, beques men­ja­dor, la Creu Roja i l'ali­men­tació infan­til, entre d'altres. Els diners de les xapes amb lemes postu­rils van des­ti­nats als pro­jec­tes de les asso­ci­a­ci­ons amb qui col·labora. I de moment el postu­reig soli­dari i llei­datà del Senyor Postu agrada. El lli­bre Sóc de l'oest ja va per la segona edició i apunta cap a un altre Sant Jordi d'èxit. L'edi­tor, Josep Gelonch (edi­to­rial Fonoll), que s'obre camí des de Juneda amb pro­jec­tes lite­ra­ris que van de la poe­sia a l'assaig històric o la novel·la, també ha apos­tat per aquest nou llei­da­ta­nisme jove i irre­ve­rent que repre­senta el Senyor Postu, amb Lo llei­datà és fàcil, de Robert Masip, Fer­ran Mon­tar­dit i David Pre­na­feta. Són dos fenòmens que mos­tren que el llei­da­ta­nisme ha enter­rat el vic­ti­misme enfadós i l'ha can­viat per un orgull fresc, natu­ral, irre­ve­rent i amb un sen­tit de l'humor que ja no implora l'atenció de l'altre cos­tat de la Pana­de­lla, sinó que es pro­clama a ell mateix, com diu el Senyor Postu, “a Lleida molem”.