Electrònica amb data de caducitat
Emparats per la llei, els fabricants utilitzen l'obsolescència programada per fomentar la renovació constant dels aparells
Els usuaris tenen poc marge de maniobra, però comencen a sorgir solucions
Amb el mateix sentit temporal cíclic i indefectible del pas de les estacions, Apple, Samsung i companyia organitzen grans xous per presentar, un cop l'any, el darrer i millor mòbil. I fan el mateix per mostrar la pròxima tauleta, la nova gamma de portàtils, els flamants rellotges connectats... De fet, des de televisors fins a rentadores, no hi ha producte electrònic que no sigui renovat anualment per un de suposadament millor. Però realment cal?
No seria imprescindible si els productes que arriben al mercat haguessin estat creats amb la millor tecnologia i el millor disseny disponibles, ja que els coneixements actuals permeten una fiabilitat molt elevada. Conscients d'això, els fabricants ja fa temps que apliquen pràctiques immorals, però no il·legals, per provocar que els consumidors també hagin de renovar periòdicament els electrodomèstics i ginys.
“Pensa en els teus aparells i electrodomèstics, o fes una enquesta al teu voltant i pregunta si mai ha passat que un aparell s'espatlli poc després que se n'hagi esgotat la garantia. Aquí tindràs la resposta a si l'obsolescència programada existeix”, diu el president de l'associació de consumidors Facua a Catalunya, José Luis Nueno.
Els fabricants, per descomptat, neguen categòricament que els seus aparells hagin estat programats per fallar en un moment concret i, com si d'un mantra es tractés, repeteixen: “Complim amb la legislació vigent.”
Tot i això, s'han demostrat diverses pràctiques que clamen al cel. En el documental Comprar, llençar, comprar, la directora Cosima Dannoritzer mostrava el conegut cas d'una impressora amb un xip que, en arribar a un determinat nombre de treballs executats, bloquejava l'equipament. En reiniciar-lo i posar el comptador de nou a zero, la impressora espatllada tornava a funcionar com si res.
Tot està calculat
Aquesta trampa, que ja té tutorials a internet per poder-la esquivar, no és ni de bon tros l'única. “Tots els aparells tenen circuits amb resistències, alternadors, condensadors... A partir de les dades d'hores d'ús diari, els fabricants saben que, per exemple, posant-ne un de 4,7 Faraday obtindran una vida mitjana de cinc anys. Així, res no els impedeix posar-ne un d'1,7, que saben que acabarà fallant poc després dels dos anys que cobreix la garantia”, explica Benito Muros, activista contra l'obsolescència planificada al capdavant de
la Fundació Feniss. “La diferència de preu entre un component i l'altre és una qüestió de cèntims, de manera que no es tracta d'estalviar costos, sinó d'augmentar les vendes. És un tema purament especulatiu”, hi afegeix.
La tendència a dissenyar l'interior dels electrodomèstics en grans blocs compartimentats, soldats i de difícil accés és un altre sistema per incentivar el consum, ja que dificulta les reparacions. “Qui no ha sentit mai en un servei tècnic allò de «surt més car reparar-lo que comprar-ne un de nou»?”, es demana Nueno des de Facua.
Les pràctiques èticament qüestionables, però, no s'acaben aquí. Moltes marques també fomenten el que Virginia Espinosa, doctora en enginyeria de telecomunicacions de la UPC i membre de la càtedra Unesco de Sostenibilitat, anomena “obsolescència percebuda”. Es tracta de fomentar la renovació dels aparells que funcionen perfectament perquè no s'han espatllat fent que l'usuari tingui la sensació que han quedat desfasats. Les campanyes de publicitat i els petits retocs estètics en els productes ajudarien a afavorir aquesta sensació.
Cas flagrant d'Apple
Però si hi ha un mètode eficaç per intervenir en els aparells és accedir-hi de manera remota i pràcticament inadvertida. I res millor que les actualitzacions del sistema operatiu per fer-ho. Un cas molt evident però força silenciat ha involucrat recentment Apple. Una de les darreres actualitzacions va fer que, sense previ avís, tots els iPhone que havien estat reparats per tècnics externs a la companyia deixessin de funcionar de manera automàtica, amb la consegüent pèrdua de la informació que contenien. “És un cas absolutament invasiu que demostra la prepotència d'Apple, que ni tan sols percep la gravetat de la qüestió. És com si et compres un Toyota i, en dur-lo al taller de la cantonada per canviar una roda, et fallés el motor i no funcionés mai més”, explica un alt directiu de la indústria telefònica estatal amb contacte directe amb els fabricants.
Aquesta mateixa font, que demana l'anonimat, admet que les grans empreses del sector tecnològic “no tenen un comportament gaire ètic” i que exploten al màxim “el màrqueting i la por emparant-se en millores de seguretat”. “Apple és la que pot ser més agressiva a l'hora de deixar els equips desfasats, perquè controla tant el hardware com el software”, admet el mateix directiu.
Aquesta intervenció remota es pot agreujar molt més en els pròxims anys, ja que la tendència és que tots els electrodomèstics acabin connectats a la xarxa. Samsung, de fet, ja
ha anunciat que ho farà abans del 2020.
Història i normativa
Pot semblar un problema recent, i és per això que alguns països s'han decidit a prendre mesures –França va aprovar l'any passat una llei contra l'obsolescència programada que preveu penes de presó–, però en realitat es tracta d'una pràctica gairebé centenària. La primera referència clarament documentada remet a finals del 1924, quan els principals fabricants d'il·luminació (Osram, Philips i General Electric) van consensuar que a partir de llavors les bombetes no durarien més de 1.000 hores enceses. Al parc de bombers de Livermore (Califòrnia) encara n'hi ha una, evidentment anterior, que n'acumula més d'un milió, ja que està en funcionament des del 1901.
