Elogi del fill del seu papa

Un fill de rei, en néixer, ho té bastant fàcil perquè abans mateix de començar a bavejar fora de l'úter reial ja té a punt diversos títols oficials que el conduiran per la vida sana i ostentosa de l'autoritat suprema. Ser fill de president de la República és una altra història. I és complicat, sobretot, a França, perquè si bé els principis republicans impedeixen qualsevol tipus de reconeixement oficial a la descendència directa d'un president, en canvi diversos segles de monarquia absoluta derivada en república monarquitzant tendeixen a perpetuar els reflexos pavlovians de servilitat absoluta al davant de –com deien en temps remots– «Senyor Fill».

Observem, per exemple, Jean Sarkozy. Ho té molt complicat: té vint-i-tres anys, és ben plantat, té els cabells rossos, té els cabells llargs, és una caricatura ampul·losa i cretina de l'ambició política, un ésser infatuat, presumptuós, visiblement persuadit de tenir un destí universal al seu abast, a condició que aquesta gent vulgar anomenada generalment «electors» prengui consciència de la importància vital per al planeta i la història de conduir-lo un dia cap al destí més alt. Per matisar aquest retrat sever, cal precisar que ha intentat arreglar el que podia arreglar: ara porta els cabells curts. I és una llàstima, amb els cabells llargs s'assemblava molt als retrats de joventut del seu pare, quan aquest es passejava pels barris rics de París amb un mocador de seda al coll per mostrar que encara no tocava dur corbata. Sí, els Sarkozy, quan són joves, posen un toc de rebel·lió en la seua aparença. Deu ajudar a lligar.

I ara Jean Sarkozy ha estat al centre d'una polèmica, perquè, a vint-i-tres anys, era candidat a la presidència d'un establiment públic d'endegament urbà al barri de la Defensa de París. I sembla que tothom trobava normal de cedir-li aquesta presidència, en vista probablement de la seua experiència política personal: va ser el més jove conseller general de França, elegit, això sí, a Neuilly-sur-Scène, la ciutat de la qual el seu pare havia estat batlle... És clar, la premsa d'esquerra intenta crear una tempesta política al voltant d'aquest possible nomenament, recordant els costums de Napoleó d'establir el nepotisme en art de governar. Però no es tracta de nepotisme. És absolutament inútil que Sarkozy intervingui o faci intervenir un dels seus consellers per afavorir la carrera del seu fill. Només que Jean Sarkozy digui «Bon dia, sóc Jean Sarkozy i vull això», veu com a davant seu es tomben i s'ajupen els zeladors de la virtut nacional, ensenyant-li la clapa pigada de la calvície respectiva a tall de deferència. És el fill de. I amb això n'hi ha prou perquè es descomponguin tots els principis oficials que els mateixos que no respecten volen obligar els escolars a aprendre de memòria... Aquesta setmana Jean Sarkozy ha renunciat al càrrec.