Per no fer massa tard

El títol d'aquest article també podria ser “Un túnel per a Europa”. Que és el que han utilitzat aquests dies molts diaris europeus amb motiu de la inauguració del túnel ferroviari dels Alps, sota el Gotthard. Un túnel de molt difícil, costosa i llarga construcció. Disset anys. I de gran interès econòmic per a Alemanya, Suïssa i Itàlia. Per als ports de Rotterdam i Gènova. I per al desplaçament de part del transport de mercaderies per carretera al tren. Amb el que això significa en seguretat i millora mediambiental. I pel qual ha calgut posar d'acord i comprometre tres estats amb el suport també de la UE. Per què Suïssa –que és un país geogràficament enclavat– però també Alemanya i Itàlia hi han tingut tant interès?

1. Perquè saben que la seva economia només serà forta si és capaç d'exportar. I si està molt interconnectada amb Europa.

2. També hi ha raons particulars. Algunes derivades de la pugna per veure quins ports i quins països poden beneficiar-se més del fet que el Mediterrani és i serà la gran ruta comercial entre Àsia i Europa. I més ara amb la gran ampliació del canal de Suez.

Tothom es va preparant per a aquesta competició de gran transcendència econòmica. Des del Pireu a Grècia al nou port de Tànger. Però els que tenen les condicions més favorables són els del corredor mediterrani espanyol (València, Tarragona, Barcelona). I Gènova. Si tenen bona comunicació viària i, sobretot, ferroviària. D'ample europeu i velocitat alta. Ja fa anys que tot el món econòmic de la façana mediterrània de Múrcia a França reclama aquesta infraestructura. Tant la indústria com l'agricultura com el turisme. Amb arguments tècnicament i de rendibilitat incontestables. Però sense receptivitat per part de l'administració espanyola.

Una actitud que durant anys ens ha fet patir pel temor que el retard espanyol acabés facilitant que Gènova guanyés la partida a Barcelona, Tarragona i València. Sobretot si la gran lentitud de l'administració espanyola feia possible que Gènova se'ns avancés en la relació amb Europa. I que per manca de resposta nostra seguís havent-hi una gran part del creixent trànsit asiàtic que passés de llarg i del Mediterrani seguís anant directament per mar a Rotterdam o Hamburg. O hi anés per una bona connexió per tren de gran velocitat entre Gènova i Rotterdam. Només l'oposició molt generalitzada que a Itàlia hi sol haver per les obres d'infraestructura –que sovint ha perjudicat seriosament el desenvolupament italià– permetia pensar que el corredor mediterrani d'ample europeu per a mercaderies cap a França, la vall del Rin i el nord d'Europa arribaria tard i amb greu perjudici. És il·lustratiu constatar que per la seva banda això també ho tenien present els suïssos i els alemanys. Com el FAZ (Frankfurter Allgemeine Zeitung) diu textualment en el seu editorial. Diu que: “els italians coixegen, i això és en detriment dels ports italians mediterranis que són els que més profit traurien d'una àgil i directa línia del sud cap al nord”. En canvi ara parlen obertament de l'eix Gènova-Rotterdam.

És just recordar que no solament la societat i l'economia catalanes han reclamat insistentment aquesta gran infraestructura, sinó també i molt en primera línia, les nostres institucions. Ajuntaments i Diputacions. I la Generalitat. Que ja des dels començaments dels vuitanta amb clara percepció del que seria el futur mercat per la globalització en general i en particular el paper del Mediterrani, varen actuar a àmbit local i estatal i en l'àmbit internacional a favor d'aquesta gran connexió nord-sud, Mediterrani, Europa central i del nord passant pel nostre corredor mediterrani. Sense resultat fins ara. Incomprensiblement. Potser el cop d'efecte del túnel del St. Gotthard i la valoració política i econòmica molt general que se'n fa farà entendre que aquesta reclamació no és un caprici, sinó que respon a una evidència geoeconòmica. En un món cada cop més global.