A favor del regrés

Al llarg dels anys els atemp­tats con­tra el pai­satge físic i humà han aca­bat des­vir­tu­ant molts indrets del país. Ine­vi­ta­ble­ment l'edi­fi­cació mas­siva i els des­propòsits come­sos en molts punts del nos­tre lito­ral i també en pobla­ci­ons de l'inte­rior aca­ben ani­hi­lant for­mes de vida i valors que eren inhe­rents de cada poble. En deter­mi­nats casos pot­ser sí que sigui via­ble una certa sub­sistència de la iden­ti­tat col·lec­tiva mal­grat les bar­ba­ri­tats urbanísti­ques i la mas­si­fi­cació gene­ra­lit­zada. Però quan la des­pro­porció supera uns límits resulta evi­dent que és del tot impos­si­ble. Hi ha pobles que no han des­a­pa­re­gut sota les aigües com l'antiga Mequi­nensa que tan bé ens defi­nia Jesús Mon­cada però que, tot i man­te­nir-se al mateix lloc de sem­pre, han estat trans­mu­tats o direc­ta­ment anor­re­ats per la febre cons­truc­tora i la con­següent mas­si­fi­cació, ja sigui tem­po­ral –uns mesos a l'any– o per­ma­nent. El que s'ha fet malbé difícil­ment és recu­pe­ra­ble. Almenys, ara que l'esclat de la bom­bo­lla ha fre­nat la maquinària devo­ra­dora que no ha parat de crus­pir-se ter­res a base de for­migó, hau­rien d'impe­rar el sen­tit comú i el bon gust per acon­se­guir pre­ser­var l'encant, la bellesa i la fas­ci­nació dels nos­tres pobles i de la seva manera de ser. Josep Pla, amb raó, es pro­cla­mava par­ti­dari del regrés davant d'una idea de progrés mal entès que ha fet molt de mal.