Sant Antoni a ciutat

Que ningú no es cre­gui allò de “vist un cavall, vis­tos tots”. Si un ha tin­gut ocasió de veure'n pas­sar uns cinc-cents pel davant sabrà de què parlo. N'hi ha que, més que cavalls, sem­blen monu­ments eqüestres a punt per ser his­sats al pedes­tal de la plaça major; n'hi ha d'altres, en canvi, que en les pupil·les lla­gri­mo­ses i les peülles fan­go­ses guar­den memòria de la terra que han llau­rat, i encara uns quants més que sem­blen sor­tits de l'estam­pida d'alguna pel·lícula de l'Oest, amb aquells lloms piga­llats o dal­ma­cis on només hi falta la funda del toma­hawk d'algun guer­rer sioux. Se'n veuen alguns que por­ten esque­lle­rincs de fira, i d'altres amb la cri­nera emplo­ma­llada o esca­nyada amb cues bufa­des i tre­nes, com el ser­rell d'un cor­ti­natge de museu. Alguns són rabas­suts, bèsties de tir segu­ra­ment; d'altres, al con­trari, són esvelts i senyo­ri­als, quasi diria que pre­su­mits, socis d'algun club de polo. N'hi ha de man­sos i paci­ents, n'hi ha que a la mínima s'enca­bri­ten i rebu­fen; n'hi ha –juro que ho he vist– que escu­pen uns gar­galls de con­si­de­ració com els fut­bo­lis­tes quan per­den la pilota. La majo­ria són bas­tant dòcils quan se'ls fa cir­cu­lar així, en ban­dada, com ahir pel cen­tre de Girona en la pri­mera com­me­mo­ració, almenys dels últims quinze anys, de la festa de Sant Antoni a la ciu­tat. Hi par­ti­ci­pa­ven cap a cinc-cents cavalls i car­ru­at­ges de més d'una vin­tena de qua­dres giro­ni­nes, de Salt i de Juià, de Lla­gos­tera i de Sant Feliu de Guíxols, d'Olot i de Besalú, de Monells, Pera­lada i Cas­telló d'Empúries, tots diri­gits per Joan Riera Tarrés, més cone­gut com en Joan de cal Gene­ral, que fent honor als galons del seu nom va impo­sar la llei mar­cial des de la sor­tida mateix, amenaçant a crits d'expulsió dos genets que esva­lo­ta­ven la tropa. Va haver d'inter­ve­nir-hi la poli­cia mun­tada i tot, que amb una sola amo­nes­tació en va fer prou per res­ta­blir l'ordre a la cava­lle­rissa. Sense més inci­dents, la des­fi­lada va tra­ves­sar la Gran Via, va enfi­lar pel car­rer dels Ciu­ta­dans i va desem­bo­car a la plaça de Sant Feliu, on en lloc del mossèn i la tra­di­ci­o­nal bene­dicció, els espe­ra­ven l'alcalde i un tro­feu. Ben mirat, ahir no era ni tan sols Sant Antoni.