Can Salvi, cent anys de Vilavenut

El 21 de maig del 1912 es va concedir a un paleta de Vilavenut, anomenat Martí Coll, la concessió de l'estanc del poble. La seva besnéta, Maria Grau, ens mostra el document amb orgull: l'escrit, molt ben conservat, és com una mena d'acta fundacional de Can Salvi, un popular restaurant que ha anat passant de pares a fills sense interrupció i que ara celebra el centenari. De fet, el podrien haver commemorat ja fa uns anys. Se sap que la casa ja era hostal abans d'aquella data i que el portava el pare d'en Martí, en Salvi. D'aquí ve el nom. Ha passat un segle, quatre generacions i el món ha canviat molt, però en essència Can Salvi és el mateix: una barreja d'estanc, botiga de queviures, bar i restaurant. En pobles tan petits com Vilavenut, llocs com aquest fan una mica de centre social on la gent la fa petar i col·lectius de tota mena hi fan les seves reunions. També s'ha mantingut que Can Salvi sigui un negoci complementari d'altres fonts d'ingressos de la família. Ja hem dit que Martí Coll era paleta. La seva pubilla, la Montserrat, era modista i el seu home, en Pere, barber. L'ofici de barber el va continuar el seu fill, en Joaquim, que més tard obriria una granja, mentre que de la cuina se'n cuidava la seva dona, l'Agnès, la mare de la Maria. Això sí, el local és més gran que quan en Martí i la seva dona, la Margarita, van aconseguir la concessió d'estanquers. On ara hi ha la sala més allunyada de l'entrada hi havia la barberia que havia portat la mateixa família; i la banda de la cuina es va ampliar a la dècada de 1950 amb l'edifici que havien estat les escoles del poble. Generacions enrere, el menjar i la beguda bàsics que servien a Can Salvi sortien d'allà mateix perquè mataven porc setmanalment i es feien el vi. D'aquella autosuficiència obligada en queda un vi propi, de producció limitada, que es ven a l'hostal i, sobretot, una bona cuina casolana. La Maria ens recomana l'arròs a la cassola dels dijous i l'ànec rostit dels dissabtes.