Can Salvi, centenari

El 21 de maig del 1912 es va con­ce­dir a un paleta de Vila­ve­nut, ano­me­nat Martí Coll, la con­cessió de l'estanc del poble. La seva besnéta, Maria Grau, ens mos­tra el docu­ment amb orgull: l'escrit, molt ben con­ser­vat, és com una mena d'acta fun­da­ci­o­nal de Can Salvi, un popu­lar res­tau­rant que ha anat pas­sant de pares a fills sense inter­rupció i que ara cele­bra el cen­te­nari. De fet, el podrien haver com­me­mo­rat ja fa uns anys perquè se sap –tot i que no hi ha papers– que la casa ja era hos­tal abans d'aque­lla data i que el por­tava el pare d'en Martí. Aquell home es deia Salvi, d'aquí ve el nom. Ha pas­sat un segle, qua­tre gene­ra­ci­ons i el món ha can­viat molt, però en essència Can Salvi és el mateix: una bar­reja d'estanc, botiga de que­viu­res, bar i res­tau­rant. En pobles tan petits com Vila­ve­nut, llocs com aquest han fet sem­pre el paper de cen­tre social. La gent s'hi troba per fer-la petar i col·lec­tius de tota mena hi fan les seves reu­ni­ons. Eren i són homes i dones del poble mateix, però també ha estat durant tot aquest segle un punt on fer parada del tra­jecte de Banyo­les a Figue­res. Abans s'hi arri­bava amb carro o tar­tana, ara en cotxe, però ve a ser el mateix.

També s'ha man­tin­gut que Can Salvi sigui un negoci com­ple­men­tari d'altres fonts d'ingres­sos de la família. Ja hem dit que Martí Coll era paleta. La seva pubi­lla, la Mont­ser­rat, era modista i el seu home, en Pere, bar­ber. L'ofici de bar­ber el va con­ti­nuar el seu fill, en Joa­quim, que més tard obri­ria una granja, men­tre que de la cuina se'n cui­dava la seva dona, l'Agnès, la mare de la Maria. Això sí, el local és més gran que quan en Martí i la seva dona, la Mar­ga­rita, van acon­se­guir la con­cessió d'estan­quers. On ara hi ha la sala més allu­nyada de l'entrada hi havia la bar­be­ria que havia por­tat la mateixa família; i la banda de la cuina es va ampliar a la dècada de 1950 amb l'edi­fici que havien estat les esco­les. Gene­ra­ci­ons enrere, el men­jar i la beguda bàsics que ser­vien a Can Salvi sor­tien d'allà mateix perquè mata­ven porc set­ma­nal­ment i es feien el vi. D'aque­lla auto­su­ficiència obli­gada en queda un vi propi, de pro­ducció limi­tada, que es ven a l'hos­tal i, sobre­tot, una bona cuina caso­lana. La Maria ens reco­mana l'arròs a la cas­sola dels dijous i l'ànec ros­tit dels dis­sab­tes.