“Només penso en la carrera”

Havien aca­bat les clas­ses a l'ins­ti­tut Vilat­zara de Vilas­sar de Mar i a Adrià Arbués li tocava deci­dir quin seria el seu pro­jecte de bat­xi­lle­rat. Des de petit volia ser arqui­tecte, així que el pri­mer impuls va ser el dis­seny d'un habi­tatge sos­te­ni­ble. Un dia, però, veient la final de la lliga ACB, va veure els pro­ble­mes que Dusko Iva­no­vic tenia per expli­car als juga­dors una acció en una petita pis­sarra. Apas­si­o­nat del bàsquet com és, va can­viar de parer i va dedi­car-se en cos i ànima a la cre­ació d'una versió digi­tal que s'ajustés als temps que cor­ren. Se'n va sor­tir tan bé que va ser el bit­llet cap a dife­rents certàmens de recerca, un fet clau per con­cre­tar el canvi de vocació. Ara estu­dia engi­nye­ria en sis­te­mes audi­o­vi­su­als a la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra i té la mirada posada en el grup de recerca de tec­no­lo­gia musi­cal del mateix cen­tre, on li agra­da­ria aca­bar tre­ba­llant algun dia.

I és que, ara mateix, les pos­si­bi­li­tats de feina no figu­ren entre les seves prin­ci­pals pre­o­cu­pa­ci­ons: “La situ­ació no con­vida a pen­sar en el futur labo­ral. El que vull és cen­trar-me a aca­bar la car­rera, perquè veig molts com­panys que ho dei­xen perquè no poden seguir el ritme. Si la puc fer en qua­tre anys, millor. Després, quan arribi el moment, ja veu­rem què puc i què no puc fer.” Li han dit que a la seva branca el grau d'ocu­pació dels titu­lats és del 80%, però ell no ho acaba de veure clar: “La meva intenció és bus­car feina per aquí, però si he d'aca­bar mar­xant a fora no serà cap drama.” Segons diu, el futur labo­ral tam­poc no és un tema de con­versa habi­tual en el seu grup d'amics: “Evi­dent­ment, algun cop en par­lem i no ens agrada la situ­ació, però cre­iem que encara tenim una mica de sort, perquè pot­ser d'aquí a qua­tre anys, quan aca­bem d'estu­diar, la crisi ja haurà pas­sat. És ego­ista, però és així.”

El seu expe­di­ent acadèmic no és d'excel·lència abso­luta –va aca­bar el bat­xi­lle­rat amb 7,85 de mit­jana–, però és un bon estu­di­ant: “M'he mogut per interes­sos. Pel que fa a les matemàtiques i la física, com que m'agra­da­ven, no em cos­tava gens posar-m'hi i ho feia de gust. Amb la filo­so­fia, en canvi, em cos­tava més i patia una mica.” Dels que estu­dien només el dia abans de l'exa­men? “El penúltim”, diu amb un som­riure. Ara, a la Uni­ver­si­tat, la cosa ha can­viat: “L'exigència és molt més alta i cal dedi­car-hi més hores.”

Això, però, no sem­bla un pro­blema greu. “De petit feia música, anglès i bàsquet i no tenia gaire temps lliure, perquè també havia d'estu­diar. Així que vaig apren­dre a orga­nit­zar-me bé el temps i ser efi­ci­ent”, explica l'estu­di­ant mares­menc. Fill únic de dos pro­fes­sors del mateix ins­ti­tut que va dei­xar ara fa un any, Arbués parla del seu tre­ball amb un dis­curs que recorda el de Guar­di­ola: “Em con­si­dero com­pe­ti­tiu, però no gua­nya­dor. Si crec que ho he donat tot i no em va bé, ja estic con­tent del que faig.”