Quan l'Hostal del Sol lluïa

Dos germans del Pinell de Brai –Santos i José Ramón Pellissa– rememoren les seves vivències com a treballadors eventuals del negoci a principis dels anys seixanta

San­tos i José Ramon Pellissa són ger­mans i resi­dei­xen actu­al­ment al Pinell de Brai, a uns vui­tanta quilòmetres de Tar­ra­gona. A prin­ci­pis dels anys sei­xanta, els dos ger­mans van tre­ba­llar a l'Hos­tal del Sol, en una època en què l'esta­bli­ment del pas­seig de Sant Antoni lluïa amb elegància i podia enor­gu­llir-se de ser un refe­rent dins i fora de la ciu­tat. «Es notava que era l'hotel de més pres­tigi de la ciu­tat perquè els cli­ents eren impor­tants», recorda San­tos Pellissa, qui, tot i que lla­vors tenia només tretze anys, ja hi feia de grum, al cos­tat del germà gran, José Ramón, que hi tre­ba­llava com a aju­dant de cam­brer.

Tot i que tenien un sou, els ger­mans Pellissa recor­den amb nostàlgia les pro­pi­nes. «Als boto­nes ens dona­ven un duro», recalca, orgullós, San­tos, i explica que també rebien un salari, «encara que amb les pro­pi­nes acon­seguíem més diners». La seva relació amb l'Hos­tal del Sol, però, és fami­liar. «Érem nebots de la pro­pietària, que era de la Fata­re­lla.» La con­nexió s'incre­menta amb les noies de recepció, pro­ce­dents de Benis­sa­net i cosi­nes dels Pellissa.

La seva experiència dins de l'hos­tal es va con­cen­trar a l'estiu, a prin­ci­pis dels sei­xanta. Cap dels dos pine­llans no recorda, però, amb exac­ti­tud l'any. José Ramón va anar més enllà que el seu germà a l'hora iden­ti­fi­car el tipus d'hos­tes: «Recordo molta gent de Gover­nació, amb els seus secre­ta­ris.» De tota manera, s'han esco­lat qua­ranta anys d'ales­ho­res ençà i això fa que no retin­guin totes les vivències amb extrema fide­li­tat.

Estran­gers i peix net

Quant a allot­ja­ments, l'Hos­tal del Sol mar­cava la pauta, perquè «no exis­tia cap altre lloc d'aques­tes carac­terísti­ques, ni tan sols l'Impe­rial Tàrraco», con­fessa San­tos. La qua­li­tat del ser­vei dins de l'hos­tal del pas­seig Sant Antoni es feia palesa, segons explica José Ramón, dins i fora de la cuina. «Si es dema­nava peix, recordo que els cam­brers el netejàvem davant del cli­ent. Aquest era un dels aspec­tes en què posàvem més cura», relata. La ubi­cació estratègica de l'esta­bli­ment, just al cos­tat del casc antic i ben pròxim a la línea de costa, feia que molts hos­tes fos­sin estran­gers. «Per això, les pro­pi­nes eren molt vari­a­bles, sobre­tot si te les dona­ven els estran­gers», asse­nyala José Ramón.

Tot i que es trac­tava d'un hos­tal on s'allot­java gent benes­tant, totes les habi­ta­ci­ons eren «més o menys iguals». És a dir: no hi havia sui­tes a cap de les vuit plan­tes de l'edi­fici. Si més no això és el que recorda José Ramón.

Hora­ris impos­si­bles

Tal com suc­ce­eix actu­al­ment en el negoci de la res­tau­ració, els dos ger­mans del Pinell de Brai cre­uen que els hora­ris de tre­ball que feien eren esgo­ta­dors. «Fèiem més hores que un rellotge. En un dia de molta feina començàvem a les set del matí amb els esmor­zars i podíem aca­bar per­fec­ta­ment a les dues de la mati­nada, encara que el més habi­tual era fer de les set del matí fins a la una de la mati­nada», explica.

La nostàlgia

San­tos no amaga la seva devoció per Tar­ra­gona, on es des­plaça sem­pre que pot, per fer llar­gues pas­se­ja­des per la Ram­bla. De tant en tant, també s'apropa fins al pas­seig de Sant Antoni i s'atura davant la porta on va donar la ben­vin­guda a cen­te­nars de nou­vin­guts a la ciu­tat: «Hi vaig expres­sa­ment: pujo les esca­les i em quedo mirant les lle­tres de damunt la porta i em vénen els records.» Tot i la des­a­pa­rició de l'edi­fici, les vivències de San­tos, José Ramon i tots els antics emple­ats sem­pre per­du­ra­ran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.