el futur del Passeig de Sabadell
Un espai sostenible, però no excloent
La geògrafa Carme Miralles posaria traves al cotxe per afavorir el vianant, però satisfent tothom
Encara que la majoria de professors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) se sentin també «una mica sabadellencs», per la proximitat del campus, la geògrafa Carme Miralles-Guasch, directora de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), no es va atrevir a teoritzar sobre el format que hauria de tenir el passeig de la Plaça Major després de les obres del metro. Miralles, segona conferenciant en el procés participatiu Construïm el Passeig, es va conformar amb «posar les bases que facilitin acords» durant el debat. En la seva intervenció, titulada Mobilitat a la ciutat i als seus centres, va explicar l'evolució del concepte de transport –més estàtic i centrat en el mitjà– cap a la mobilitat, una disciplina que posa les persones al centre de l'anàlisi.
El gran repte, per la doctora en Geografia, és que l'espai sigui plenament accessible, a peu, per a qui visqui a la vora, o preferentment en transport públic, per a qui visqui lluny. Partia, però, de la premissa que els centres històrics són «zones dissenyades en un altre temps i sobre un paradigma diferent, en el qual la mobilitat actual ni se somiava». A la segona meitat del segle passat, en plena modernitat, els vehicles privats van tenir xec en blanc. Però Miralles sostenia que també és un paradigma caduc.
El criteri del segle XXI és la sostenibilitat, aquesta bonica qualitat emprada a tort i a dret: «No sabem ben bé què és, això de la sostenibilitat», admetia. I la va intentar il·lustrar com un problema de costos, però molt més enllà de com repercuteix en cada butxaca. Ja no es tracta només de quanta benzina gastem ni com n'és de car el bitllet del bus. El temps és la divisa més democràtica, perquè el dia té 24 hores per a tothom. Per tant, els desplaçaments han de ser més eficients que no pas ràpids.
En aquest punt, tots els estudis reflecteixen que, en trajectes urbans, «el mitjà més lent –anar a peu– és el que requereix habitualment menys temps». Els semàfors són menys implacables; els embussos, pràcticament inexistents, i no cal perdre ni un minut per anar a trobar el cotxe ni per trobar on aparcar-lo i acabar d'arribar a peu a la destinació. Hi ha altres costos: la contaminació ambiental que desprenen els vehicles, els sorolls i els fums que molesten els vianants, l'espai públic que consumeixen els cotxes estacionats o els embussos que entorpeixen la mobilitat en autobús, per exemple.
Un espai, molts usos
Miralles finalment va fer una crida a la conciliació d'usos en la futura urbanització de l'espai: «El Passeig ha de ser moltes coses, les pot ser, i les pot ser totes alhora.» Un lloc de pas, en hora punta; d'estada, en les hores mortes; de càrrega i descàrrega, a mig matí; comercial, de trobada i un punt d'atracció. També residencial perquè, va apuntar, la tendència actual és que la població torni a viure als centres urbans per estar a prop de la feina i els equipaments, al rovell de l'ou. Sabadell no n'ha estat cap excepció i per això creu que no serien adients mesures dràstiques com la implantació d'un peatge urbà per accedir al centre: «Quan es prohibeix la circulació en les àrees centrals, es comença a consolidar l'espai com una gran superfície comercial i els veïns se'n van», observava. La geògrafa va advocar per trobar la manera que l'accés a l'espai sigui fàcil per a molta gent, com més millor; i cuidar els vianants, però mirant de satisfer una mica tothom –se suposa que també els conductors–. El debat, va augurar Miralles, viurà moments de «conflicte»: «No ens ha de fer por gestionar-lo, però sabent que si s'aposta per una sola cosa, matem l'espai.»
