Carmen Navarro, “la Morena”
SILLERS PEL MÓN
Acabada la Guerra Civil, potser per ajudar a mitigar les misèries de la postguerra, esclataren a Silla un gran nombre d'aficionats al teatre, el cant, el ball i la poesia, agrupats en un moviment conegut com a “Cau d'artistes”. La majoria no anaren més enllà d'actuar ens les festes patronals dels pobles i en concursos de ràdio; en canvi, altres, més decidits, aconseguiren contractes a tot arreu del país i a l'estranger, com Francisco Serrador “Corbellot” als Estats Units; José Martínez “Raul Colet”, a França; Jaime Blanch, a Portugal i Àfrica; però el cas més emblemàtic és la cantant de copla Carmen Navarro Lahoz, coneguda popularment com “la Morena”.
Va nàixer en 1934, en la barraca d'una família treballadora del modest carrer del Perol, condició que sempre ha recordat orgullosa i que d'alguna manera justifica les ànsies de superació que han definit la seua carrera. Als 13 anys es va posar en amo, com deien quan una xica ajudava als quefers domèstics d'una casa benestant a canvi de menjar i allotjament. Als 14 va entrar a treballar al Molí de les Xiques, com ajudanta de telers.
Aleshores ja era aficionada a cantar el repertori de Juanita Reina i la Piquer, a les festes de carrer o, quan se'n anava la llum de la fàbrica, fent rogle amb les companyes. Fou així que don Plàcido, el propietari, la va escoltar i es va interessar per ella, pagant-li l'acadèmia de música. Treballava de matí i estudiava a València per les vesprades, i cap als 17 anys començà a cantar pels pobles de la rodalia en companyia dels aficionats de Silla, especialment amb Felipe el Sigronero, qui desinteressadament l'acompanyava i l'aconsellava.
Participà en el concurs d'aficionats Fiesta en el aire, que va guanyar competint amb els representants de Madrid. Després, en Decida Usted, on guanyaren els quatre representants de Silla; a Carmen li donaren una copa, un diploma i 1000 pessetes.
A continuació va ser nomenada Campeona de Campeones, un trofeu que definitivament la va conscienciar de les possibilitats i del futur que tenia.
Cada dia el seu nom anava destacant per damunt dels demès. Als vint anys (1954), havia aconseguit la preparació tècnica suficient i el carnet de professional, i va moure a Barcelona motivada per Amàlia Tortosa, de la qual mai es separaria, convertint-se en la millor amiga, secretaria i representant.
Va actuar en sales de festa de renom com Folies i el Romea, on conegué el gerent de la cadena Hoteles Plaza, el qual tenia relació amb una companyia artística veneçolana, que li proposaren una gira per diverses sales de festa d'Amèrica i no ho dubtà. En aquest i en altres aspectes, Carmen era valenta, decidida i molt independent, per a una dona jove i per aquells anys.
Actuà en la radio i la televisió de Caracas, batent tots els rècords d'audiència. Triomfà al complex hostaler de Coney Island, el més modern del país, i d'allí passà a Colòmbia rebent crítiques molt afalagadores. Va aprofitar la popularitat del moment, acceptant el patrocini en exclusiva de firmes comercials de prestigi, com rellotges de luxe, electrodomèstics, marques de tabac, etc. Això suposava el darrer pas a la fama, amb contractes, regals i quantitats desorbitades de dòlars, en comparació a les xifres que es barallaven a Espanya.
En aquelles circumstàncies, no oblidà la família, enviant els diners necessaris per construir una casa més confortable que la modesta barraca on havien viscut. I dos anys després, pel Nadal de 1956, visità Silla, fent una entrada triomfal, a bord d'un Lincoln conduït per ella mateix. Fou rebuda per les autoritats, amb banda de música, i una enorme multitud de sillers i de silleres, que li cridaven guapa, guapa, visca la Morena...
En arribar a la plaça, Carmen volgué entrar a la capella del Crist. L'arribada al carrer del Perol fou apoteòsic i hagué d'improvisar unes paraules, plorant d'emoció. El dissabte següent, al Teatre de la Plaça, va rebre un homenatge, la recaptació íntegra del qual donà a benefici dels pobres de la localitat.
Carmen tornà a Amèrica, mantenint una dinàmica de treball durant molt temps: Cuba, Miami, Los Àngeles, las Vegas, Chicago, Nova York, Puerto Rico, Buenos Aires, Bogotà... El seu repertori era de boleros, copla i samba, deixant sempre per al final el detall valencià, amb un decorat al·lusiu a la barraca i el taronger, mentre ella, vestida de llauradora, cantava el pasdoble Valencia de Padilla o la Maredeueta de la Piquer, que feia posar en peu al públic. En Mèxic rodà la pel·lícula El compadre de mi padre, un melodrama musical pensat per al lluïment de la protagonista.
En una gira per Europa actuà a Paris, Lucerna, Milà i Roma, i en 1957, quan en tenia 23, torna a Silla, amb una agenda repleta d'entrevistes i actes socials i és invitada per Bobby Deglané al programa Cabalgata Fin de Semana de Radio Madrid.
De retorn a Amèrica, mentre actuava a Bogotà, s'assabentà de la riuada que havia assolat València i immediatament organitzà una funció benèfica, la recaptació de la qual envià a l'ajuntament de València, que li va atorgar la medalla a la gratitud.
Pràcticament la seua vida la passà a Amèrica, i a Caracas concretament hi fixà la residència, però cada any tornava a Europa i sempre que podia a Silla. Així, Carmen anava madurant en bellesa i en elegància, alhora que evolucionava l'estil, introduint cada vegada més el folklore sud-americà, reviscolat per ella amb una frescor inèdita. La seua discografia compta amb més de dues-centes cançons.
Als 42 anys (1976) deixa les actuacions, reservant-se només per a ocasions molt concretes. Des d'aleshores comparteix habitatge entre Silla, València i Barcelona, viatja contínuament i de quan en quan torna a Veneçuela, on li queden amics i records. L'any 2001, l'ajuntament de Silla li atorgà el Porrot d'Honor a l'activitat artística.